Encomana't

Encomana't és el blog de totes les persones que cada dia participem i fem possible el Casal dels Infants. És un espai per expressar les nostres emocions,inquietuds i motivacions que fan que prop de 1000 persones col·laborem i ens movem, acompanyant als infants, joves i famílies. És un espai obert a la reflexió, per donar valor a tantes experiències que ens captiven dia rere dia. Un espai per captar l'essència del compromís vers els altres, en definitiva, un espai per encomanar-nos els uns als altres de l'esperit del Casal que cada dia construïm entre tots i totes. Un espai creat per persones que creiem en les persones.

dijous, 2 d’agost de 2012

Ningú correrà per tu!

Per mi va ser impactant quan l’estiu passat el Jaume ens va proposar a en Bernat i a mi formar un equip d’atletisme amb nois del Casal dels Infants del Raval. La meva afició a córrer no venia ni d’un any enrere i era en part fruit de la crisi dels 34 anys i dels ensurts que donava la bàscula de tant en tant! Jo, monitor d’atletisme? Al Raval? Ja! No tenia cap tipus d’experiència anterior amb el Casal i l’únic que  coneixia era pel Jaume, que n’és des de fa temps un entusiasta i ho veia d’entrada molt més clar que jo. Fins que ens va convèncer. Ens vam engrescar ràpid. Era un bon repte, una forma de seguir fent esport i alhora una responsabilitat que em feia bastant respecte. Com ho faràs?, Estàs preparat?Com t’has de mostrar als nois?, com et veuran?, els sabràs engrescar?, els sabràs fer-se sentir a gust? T’hi sentiràs tu a gust? Com són aquests del Casal?

Els dubtes es van començar a esvair des del primer dia. Molts cares noves associades a  noms impossibles de memoritzar però, al final, nens amb ganes de passar-s’ho bé i amb ganes, mostrant-ho cadascú a la seva manera, de relacionar-se amb d’altres i amb tu. Em va sorprendre d’entrada el respecte amb que ens van “rebre” als monitors. Els “profes”, que ens diuen (em fa gràcia).

El repte era mostrar-los els beneficis d’allò que a nosaltres tant ens agradava.Córrer. Però aquí pots pecar de “motivat” i convertir-te en un “marcià” per persones les aspiracións de les quals són, en molts casos, diametralment oposades a les teves.

Però el tema ja havia engegat, no hi havia marxa enrere i pel que fos, semblava que la cosa funcionava.

Durant aquesta primera temporada hem fet algun tast competitiu amb la participació d’algunes curses populars; la Jean Bouin (el nostre bateig particular), la participació a les 24 hores de Can Dragó (experiència espectacular per l’ambient que es va crear), el Cross de Can Caralleu (disfrutant del privilegi de tenir Collserola tant a tocar), la Milla de la Sagrada Família (vivint també la part dura de la competició en forma de lesions i “pàjaras” d’alguns membres). També el formar part de la caminada a Montserrat ha sigut una experiència increïble, de resistència i superació.

 Hem rebut, també, de part de Corredors.cat una donació d’il.limitat valor com han sigut les bambes que han calçat els nois al llarg de la temporada. I diferents col.laboracions econòmiques de la Fundació Claror i altres per les inscripcions.


Personalment, però em quedo amb un dia d’entrenament Casal-Forum, millor dit, la tornada. Era un vespre a on notava massa exitació entre els nois; més dispersos del normal. Poca concentració i alguna cara llarga. Intentant reconduïr una mica el tema, els vaig proposar una cosa…Crec que durant aquells tres-quatre quilòmetres corrent en silenci i cadascú projectant la seva ment lluny de les cames, mirant els vaixells a l’horitzó del mar, o el crepuscle de la tarda, o pensant en un viatge imaginari al seu país, amb les seves famílies,  o en la xicota que els fes gràcia, el què fos, o simplement mirant com passaven les rajoles a tota velocitat per sota els  peus…quasibé marcant tots el pas a l’uníson i més agrupats que mai! Quina tonteria!, pensareu…Doncs vam coincidir en que va ser un moment màgic, cadascú corrent empaitant les seves il.lusions; un moment en que, com a Carros de foc, ens vam sentir veritablement EQUIP.



I de fet, fer equip crec que és un dels objectius principals d’aquest projecte. Fer sentir a cadascú com a part d’un tot, d’un col.lectiu; amb els seus propis rols, les seves pròpies relacions. De l’esforçar-se per no fer esperar als altres, del pensar amb el qui té més dificultats i afluixar una mica el pas. Però també de l’esforç personal, de l’afrontar la duresa de la  pujada, en silenci, sense queixes, potser des de la vivència que hi ha coses pitjors a la vida i que tampoc t’aniran esbombant als quatre vents com faria jo només que  el Garmin m’indiqués que porto les polsacions per minut una mica altes. Amb els nois aprens que has de ser clar, net, sense romañços. Que sí, que són nois, però amb molt per fer. Amb molt per córrer. Però també, de qui podem aprendre molt.

La veritat és que espero començar ja una temporada més amb el projecte ravaltraining.

Al final, després de la primera temporada, que m’ha passat volant, fas balanç i veus que realment ha valgut la pena; que reps molt més del què dónes; que al final l’esport ha sigut només una excusa per proporcionar a una sèrie de nois, molts d’ells amb molts pocs recursos i altres preocupacions, unes estones del que nosaltres anomenem “lleure”, però que per ells ha sigut com obrir una nova finestra de la seva vida cap a l’esperança que hi han moltes coses bones per viure, moments en que també cadascú d’ells pot disfrutar i ser un més d’un grup…. encara que potser després no tingui res per sopar… És així, no els arreglaràs la vida en cinc minuts, però veus que s’empapen d’aquella estona d’esport, de la diversió pròpia d’un nen de la seva edat, que se senten “normals”, orgullosos del seu propi esforç, de les seves pròpies ganes de superar-se a sí mateixos. Perquè la seva vida, com la de tots, és una carrera de llarga distància en la que el teu rival ets tu mateix. Ningú correrà per tu. Ells prou bé ho saben…


Ramon Calsina Ferrés (Voluntari de Casal Jove Atlas - Ravaltrainning-