Els dubtes es van començar a
esvair des del primer dia. Molts cares noves associades a noms impossibles de memoritzar però, al
final, nens amb ganes de passar-s’ho bé i amb ganes, mostrant-ho cadascú a la
seva manera, de relacionar-se amb d’altres i amb tu. Em va sorprendre d’entrada
el respecte amb que ens van “rebre” als monitors. Els “profes”, que ens diuen
(em fa gràcia).
El repte era mostrar-los els
beneficis d’allò que a nosaltres tant ens agradava.Córrer. Però aquí pots pecar
de “motivat” i convertir-te en un “marcià” per persones les aspiracións de les
quals són, en molts casos, diametralment oposades a les teves.
Però el tema ja havia engegat, no
hi havia marxa enrere i pel que fos, semblava que la cosa funcionava.
Durant aquesta primera temporada
hem fet algun tast competitiu amb la participació d’algunes curses populars; la
Jean Bouinla
Milla de la Sagrada
Família
Hem rebut, també, de part de Corredors.cat una
donació d’il.limitat valor com han sigut les bambes que han calçat els nois al
llarg de la temporada. I diferents col.laboracions econòmiques de
Personalment, però em quedo amb
un dia d’entrenament Casal-Forum, millor dit, la tornada. Era un vespre a on
notava massa exitació entre els nois; més dispersos del normal. Poca
concentració i alguna cara llarga. Intentant reconduïr una mica el tema, els
vaig proposar una cosa…Crec que durant aquells tres-quatre quilòmetres corrent en
silenci i cadascú projectant la seva ment lluny de les cames, mirant els
vaixells a l’horitzó del mar, o el crepuscle de la tarda, o pensant en un
viatge imaginari al seu país, amb les seves famílies, o en la xicota que els fes gràcia, el què
fos, o simplement mirant com passaven les rajoles a tota velocitat per sota
els peus…quasibé marcant tots el pas a
l’uníson i més agrupats que mai! Quina tonteria!, pensareu…Doncs vam coincidir
en que va ser un moment màgic, cadascú corrent empaitant les seves il.lusions;
un moment en que, com a Carros de foc, ens vam sentir veritablement EQUIP.
I de fet, fer equip crec que és
un dels objectius principals d’aquest projecte. Fer sentir a cadascú com a part
d’un tot, d’un col.lectiu; amb els seus propis rols, les seves pròpies
relacions. De l’esforçar-se per no fer esperar als altres, del pensar amb el
qui té més dificultats i afluixar una mica el pas. Però també de l’esforç
personal, de l’afrontar la duresa de la
pujada, en silenci, sense queixes, potser des de la vivència que hi ha
coses pitjors a la vida i que tampoc t’aniran esbombant als quatre vents com
faria jo només que el Garmin m’indiqués
que porto les polsacions per minut una mica altes. Amb els nois aprens que has de
ser clar, net, sense romañços. Que sí, que són nois, però amb molt per fer. Amb
molt per córrer. Però també, de qui podem aprendre molt.
La veritat és que espero començar
ja una temporada més amb el projecte ravaltraining.
Al final, després de la primera
temporada, que m’ha passat volant, fas balanç i veus que realment ha valgut la
pena; que reps molt més del què dónes; que al final l’esport ha sigut només una
excusa per proporcionar a una sèrie de nois, molts d’ells amb molts pocs
recursos i altres preocupacions, unes estones del que nosaltres anomenem
“lleure”, però que per ells ha sigut com obrir una nova finestra de la seva
vida cap a l’esperança que hi han moltes coses bones per viure, moments en que
també cadascú d’ells pot disfrutar i ser un més d’un grup…. encara que potser
després no tingui res per sopar… És així, no els arreglaràs la vida en cinc
minuts, però veus que s’empapen d’aquella estona d’esport, de la diversió
pròpia d’un nen de la seva edat, que se senten “normals”, orgullosos del seu
propi esforç, de les seves pròpies ganes de superar-se a sí mateixos. Perquè la
seva vida, com la de tots, és una carrera de llarga distància en la que el teu
rival ets tu mateix. Ningú correrà per tu. Ells prou bé ho saben…
