Encomana't

Encomana't és el blog de totes les persones que cada dia participem i fem possible el Casal dels Infants. És un espai per expressar les nostres emocions,inquietuds i motivacions que fan que prop de 1000 persones col·laborem i ens movem, acompanyant als infants, joves i famílies. És un espai obert a la reflexió, per donar valor a tantes experiències que ens captiven dia rere dia. Un espai per captar l'essència del compromís vers els altres, en definitiva, un espai per encomanar-nos els uns als altres de l'esperit del Casal que cada dia construïm entre tots i totes. Un espai creat per persones que creiem en les persones.

dilluns, 19 de desembre de 2011

Experiencia Voluntario



Ha sido algo increíble como experiencia, me ha hecho sentir Padre y Madre y me ha hecho sentir un Guardia de noche y del Día. Los Niños me han hecho ver mi infancia, gracias a ellos puedo sentir como yo era cuando tenía 7 años. Ellos también me han hecho saber que son muy transparentes, dicen lo que sienten, piden lo que quieren, niegan lo que no les gusta y cuando necesitan tu ayuda te lo piden sin orgullo; cuando estas triste se acercan, te preguntan que te pasa sin falsedad, que reales son. En cambio, los mayores no tienen estos valores porque son orgullosos, egocéntricos, llenos de intereses individualistas... Es más, somos egoístas porque hemos descubierto la carrera de la vida y nos hemos apuntado a esta carrera y nos consideramos como líderes de ésta... y no somos conscientes que la carrera de la vida nadie la gana, simplemente cuántos más años vives menos vida te queda... Y es una pena porque cada uno de nosotros piensa que es mejor que el otro y no somos conscientes que la vida es una caja, una vez que te has metido dentro ya no hay más que una salida y a esta salida la mayoría de nosotros no nos gusta, que es la muerte. Es una reflexión para que la gente vea la diferencia entre los Niños y los Mayores, para que valoren los valores que tienen a los peques, aunque aprenden mucho de nosotros pero tenemos que saber aprender de ellos también Para terminar, en la vida hay que aprender para enseñar y enseñar para aprender

Gracias a todo del equipo del Casal del Infants!


David Show (Voluntari del Centre Obert Infantil)

dimarts, 13 de desembre de 2011

La Nit del Voluntariat

El divendres 18 de novembre el Casal dels Infants va celebrar la Nit del Voluntariat, una cita on es reuneixen voluntaris i treballadors de l’Associació.
La celebració es va iniciar a mitja tarda amb un campionat de bàsquet. Equips de tres persones. 4 equips participants. Un guanyador: l’equip de Joves. I cap lesió! Més tard, es van iniciar els diferents tallers conduïts per voluntaris del Casal. El “Casal Pop” va engrescar la nit amb un karaoke, dinamitzat per l’equip de comunicació, on va sonar la incombustible Raffaella Carra, Alaska, el Duo Dinámico i Sopa de Cabra, entre molts d’altres. Però no tot va ser gresca, els participants de la Nit es van relaxar amb els tallers de ioga i massatges, i van trobar l’equilibri amb el Tai-Txi, una activitat dinamitzada per voluntàries de l’Aula de Llengües. Durant la tarda, van poder gaudir d’un ambient distès explicant i escoltant contes, amb un taller japonès d’origami (papiroflèxia) i reciclant llaunes per crear moneders i cendrers, els quals es van poder emportar a casa. Per acabar, es van animar ballant amb el taller de danses gregues, on van practicar balls de les illes Cíclades, i dues danses típiques de Creta, i amb ritmes llatins, que va causar furor entre els participants. A partir de les 10, voluntaris i treballadors van recuperar forces amb un sopar pica pica. Per postres es va fer la tasta dels diferents pastissos elaborats pels participants al concurs de postres. La proposta guanyadora va ser el pastís de iogurt creat per l’equip d’El Carrilet, projecte que va iniciar la seva activitat a la tardor a Badalona com a espai per a infants de 0-6 anys i les seves famílies. Com a premi es van emportar a casa un llibre de receptes de postres. En arribar la mitjanit, la celebració als locals del carrer Reina Amàlia havien d’acabar, però els més animats van continuar la festa fent una copa.Aquesta celebració anual no és només una forma d’homenatge al treball dut a terme pels equips de voluntaris i treballadors dels diferents projectes del Casal, sinó una mostra de l’entusiasme que uneix totes les persones que comparteixen aquesta experiència, un esforç que s’encomana i que troba els seus fruits en el treball diari i també en la cohesió entre voluntaris i educadors. Aquest esperit el defineix perfectament el lema de l’entitat: ‘Persones per persones’.

http://www.casaldelsinfants.org/noticia.asp?idn=1031

L'equip del Carrilet guanya el IConcurs de pastissos de la Nit del Voluntariat







El pastís guanyador de la Nit del Voluntariat va ser per l'Equip de Badalona del Projecte "El Carrilet". El jurat format pels membres de la Comissió de Voluntariat el van valorar pel bon gust, el bon treball en equip i per la seva bonica decoració...





Aquí teniu la recepte i una imatge de l'entrega del premi!!


Felicitats Equip del Carrilet!!



Pastís de iogurt:

Aneu ficant per ordre els següents ingredients (en un bol):
(Les mides les prendrem sempre amb el got del iogurt)

-1 iogurt (millor natural)
-1 got (de iogurt) d'oli (oliva o girasol)
-2 gots (") de sucre
-3 ous
Es barreja tot molt bé
S'incorpora:
-3 gots (iogurt) de farina
-1/2 got cacau en pols
-1 sobre de llevat en pols
Es barreja tot molt bé
Es tira un raig de vi blanc (o anís o qualsevol licor que agradi)
-3 pomes (sense pell) en llàmines

Fins aquí tenim la recepta base. Es pot ratllar o tallar poma a trossos, posar-hi fruits secs, cacau en pols... i canviar-li els tipus de farina i sucre (integral, espelta...). Com vulgueu, sempre surt molt bo!!!

Una coseta: quan comencem a preparar-ho hem d'engegar el forn (a dalt i a baix) a uns 170 graus i quan fiquem el pastís només hem de deixar la part de baix, també a 170 graus. Triga uns 45 minuts en fornejar-se. Abans de treure'l podem fer la prova de punxar-lo amb un ganivet: si surt net vol dir que ja està al punt!! Bon profit!!!

dijous, 24 de novembre de 2011

Reflexió:Els reptes del Voluntariat


Capficats els occidentals en el món del núvol, tant virtual de la comunicació com per la bombolla en la qual ens hem anat instal·lant, bombardejats per les pors al déu dels mercats omnipresent i arbitrari que ens pot llençar a la misèria o la mort, la primavera àrab i el moviment mundial dels indignats obre una porta d’esperança. Mentre el núvol ens incita com un cant de sirena a ser distants, els nous moviments ens impulsen a ocupar l’espai. Ens trobem entre l’absència virtual i el frec a frec humà. Quin serà el paper del voluntariat els propers temps?
El voluntariat haurà de ser compromís per les persones i l’entorn. Incitar-nos a fer accions voluntàries que ens baixin del núvol i ens facin penetrar la realitat. Per assolir-lo, cal que comencem per transformar-nos nosaltres mateixos, vivint el valors que propugnem i proposar-los socialment. El voluntariat ha de deixar de ser passiu i militar totalment per a la nova causa.
La societat està passant de ser complicada a ser confusa. Les nostres accions voluntàries no poden quedar-se en petites teràpies assistencials o de millora de l’entorn. La transformació social que propugna el voluntariat solament pot passar per la transformació de les estructures que generen marginació, exclusió i destrucció d’ecosistemes. I, per això, cal diagnosticar amb rigor i generar projectes per a una nova estructura social. Quedar-se en la millora conjuntural alenteix el procés de canvi.
El voluntariat haurà de ser presència. El contacte humà d’igual a igual és la base de la seva acció, enmig de la gent en situació de dificultat, estructural o conjuntural. Un contacte des de la pròpia realitat de la relació i del respecte a les potencialitats i energies que té l’altre. Facilitant que es pugui créixer en l’autonomia, en la capacitat que qualsevol pot tenir de transformar l’entorn. És un repte que l’acció voluntària sigui d’igual a igual.
En la confusió del nostre món, el voluntariat pot ser una eina de transformació o un obstacle. Per quina opció ens decidim?

Enric Canet
Director Relacions Ciutadanes
Casal dels Infants

dilluns, 21 de novembre de 2011

Contra la crisi, solidaritat.





Contra la crisi, solidaritat. Amb les dificultats econòmiques dels últims anys, trobar un treball digne és cada cop més difícil, però les necessitats d’algunes persones d’alguns barris on es concentren majors dificultats també han augmentat amb aquest nou clima econòmic. Més crisi, més dificultat, més necessitats per cobrir.
El Casal dels Infants per a l’acció social als barris dóna oportunitat a les persones de fer voluntariat i a alguns estudiants a fer pràctiques en l’àmbit social. A més, al llarg de l’any, el Casal fa diverses formacions per a ampliar coneixements. El passat dia 25 d’octubre, el Casal, situat al barri del Raval, impartia una primera classe de formació bàsica per als nous voluntaris d’aquest trimestre. D’un total de 15 assistents, 11 eren joves estudiants amb ganes d’ajudar les persones en risc d’exclusió de la nostra societat. Tots tenien un punt en comú: disposició per ajudar de forma activa i altruista.
El Casal dels Infants, assistència a totes les edats
L’Associació Casal dels Infants va néixer el 1982 amb l’objectiu d’atendre els infants que no tenien les necessitats bàsiques cobertes en el seu dia a dia... Però durant els 28 anys de treball, l’associació s’ha anat desenvolupant i expandint per arribar a cobrir les necessitats de tots aquells col·lectius en risc d’exclusió social: nens, joves i famílies. Des de fa 10 anys el Casal treballa també en altres barris i municipis de Catalunya, com el Besòs, la Mina de Sant Adrià, o el barri Fondo de Santa Coloma de Gramenet. Actualment, treballa en cinc línies d’acció que han desplegat fins a 41 projectes diferents: el suport social a infants i famílies, suport per al procés escolar, integració de joves en risc, inserció social i laboral, i reforç de la comunitat. La seva missió és aconseguir un model de societat a favor de la igualtat d’oportunitats.
La diversitat del suport econòmic i social del Casal permet que el Casal impulsi el funcionament d’aquests 41 projectes i doni servei a més de 5.600 persones (dades de 2010). Una mica més de la meitat de les aportacions correspon a les administracions públiques, mentre que el 46% prové de la societat civil (ciutadania, empreses, fundacions i institucions). No obstant, la seva acció activa no existiria sense l’ajuda dels joves voluntaris i voluntàries i estudiants en pràctiques que s’integren en equips de treball i fan possible el desenvolupament dels projectes.
Quid pro quo
El Casal dels Infants obre la porta a la col·laboració de la ciutadania i, entre ells, als joves voluntaris que aporten el seu granet de sorra. A més d’un voluntariat que entra en contacte amb les persones en risc d’exclusió social, es pot participar en àrees informàtiques o de difusió del Casal. Si la disponibilitat horària és més reduïda, l’associació t’ofereix la possibilitat de participar en dies puntuals vinculats a dates concretes com en Nadal o Carnestoltes, o voluntariats exercits durant les èpoques d’estiu. Fer-se voluntari només exigeix adquirir un compromís i sumar el teu esforç a les més de 500 persones que formen part de l’associació.


Cristina Algarra i Neus Armengol.

dijous, 29 de setembre de 2011

POR UN MUNDO MÁS HUMANO


Se abrieron las puertas del metro ante una multitud de personas que se precipitaban a salir, yo me levanté de mi banco en la estación, entré en uno de los vagones, ya tan despejado
que podía elegir donde tomar mi asiento. Todos los que habían bajado se dirigían con prisa a la ciudad de Barcelona desde bien temprano por la mañana. Yo iba en contra dirección, a despertar a la ciudad dormida en Santa Coloma, a sacar del sueño a niños que con pereza, entre sus sábanas contaban los minutos para no escuchar el timbre que les reclamaba preparados en la puerta para ser acompañados al colegio.
Era difícil no pensar en su frío cuando al salir de la estación me encogía entre mi ropa con los puños cerrados en los bolsillos de mi chaqueta en las mañanas de invierno. Era inevitable no pensar en su sueño cuando al llegar al centro el grupo de monitores y voluntarios observábamos nuestras propias caras de madrugadores, pero era imposible, irremediable que cada uno de nosotros no sonriéramos al ver las primeras caras de los niños que acudían al centro acompañados por sus padres. Con sus pequeñas piernas y sus caras risueñas ya empezaban a correr, a querer jugar, a desayunar, a llevarnos la contra, a hacernos caso.
Entonces unos monitores se quedaban con los pequeños más madrugadores y otra parte de ellos, que a veces contaba con mi compañía, nos dirigíamos hacia el bloque de casas del barrio de la alegría, alegría porque a buenas horas ya la cafetería cercana a la zona se quedaba pequeña y en la acera, los vecinos ya tomaban sus primeros cafés con leche entre murmullo de voces. El ruido de las furgonetas al arrancarse, los saludos de buenos días, el olor a pollo cocinándose en la sartén que se colaba tras la puerta. Un hombre arrastrando un somier por las escaleras. La abuela llamando a gritos a los niños para que se despertaran ante la insistencia de nuestros dedos pulsando el timbre. Los niños salían y entraban, a veces nos gritaban que no querían ir al cole, a veces había que ponerse serio. Pero aquella situación me despertaba del último bostezo, me daba energía, el barrio se había despertado, ahora le tocaba a los niños y era inevitable la satisfacción que experimentaba cuando salían vestidos por la puerta para venir con nosotros, la emoción cuando me cogían de la mano o se giraban desde la cola de clase para decirnos adiós, buscándonos entre la gente hasta dar con nosotros. Eso me hacía sentir que estábamos avanzando poco a poco, haciendo que ir al colegio no fuera una simple rutina aburrida, ni nosotros la representación de un castigo, sino aquellas personas con las cuales querían contar para que les acompañaran a clase, hacia el aula que les hacía igual que todos los niños, dándoles la oportunidad de aprender, presentándoles ante la sociedad para que los demás también aprendieran de ellos.
Pero no sólo aprendían los pequeños, a la vez me mostraban un camino de pasos hacia delante y de pasos hacia atrás, ni inmediato ni fácil, sino un camino de pequeñas pisadas. Será por eso que hará ya unos meses, que aquellos niños que necesitaban de nuestra insistencia para salir de la cama ahora acuden solos al centro a desayunar e ir después al colegio, será por eso que el grupo ha crecido en número y hay más niños que pueden y quieren ocupar su tiempo en ser niños.
Pero esta experiencia no termina en Santa Coloma, conocí otro proyecto el verano pasado en el barrio del Raval, con niños muy pequeños que acudían con sus madres al Casal. Entonces el buen tiempo invitaba a ir al parque mientras que sus madres aprendían catalán, a formar con un cubo y una pala un castillo en la arena, a escuchar aquella risa loca de inquietud cuando se tiraban por el tobogán, mezcla del miedo ante la altura y de la seguridad de sentirse sujetados en todo momento. Pero de eso se trataba, comenzaban a desarrollarse en el mundo paso a paso, empezaban a tener que separarse de sus madres, a pesar de los lloros iniciales, a ver en otras personas caras amigas que les ayudaran en sus pequeñas construcciones, a compartir los juegos, a dejar volar su imaginación, a veces jugaban a ser adultos, papás y mamás a partir de una muñeca, imitando comportamientos, observando, descubriendo nuevos objetos, dejarles que les dieran mil vueltas, que los tocaran, que se sorprendieran con los sonidos, que se rieran. Que empezaran a ver que la vida de los niños era, en fin, como un tobogán y que no les iba a faltar una mano a la que cogerse, aún cuando no se cogieran, un brazo que les envolviera para empezar sus aventuras en el mundo.
Tardes en el parque, mañanas de camino al cole y hoy día he vuelto a Santa Coloma, ahora por las tardes, no miento al decir que echo de menos los madrugones, pero se construyen nuevas historias y voy conociendo nuevas pequeñas vidas, bajitas de estatura, pero grandes de sentimiento, capaces todas ellas de emocionarme e ilusionarme y que son el motor que me mueven a ser voluntaria, a seguir pensando que juntos, personas por personas, podemos luchar por un mundo más humano.


Noelia Corbalán Voluntària de Santa Coloma, 2n Premi Concurs de Relats

dimecres, 14 de setembre de 2011

Deures pendents

Per a un infant, l’educació és la gran oportunitat de trencar el cercle de la pobresa, i aquesta oportunitat és responsabilitat de tots: escola, administracions, societat i famílies.

A continuació us deixem l’anàlisi del president del Casal dels Infants, Dani Jorquera, en una carta que reflexiona al voltant d’aquests ‘deures pendents’ i que El Periódico de Catalunya ha publicat el 14 de setembre de 2011


dilluns, 29 d’agost de 2011

Viatge al cor del Raval

Aquí tenim una experiència d'estiu d'un voluntari del Centre Obert Adolescents!!!

http://framatic.blogspot.com/2011/07/viatge-al-cor-del-raval.html

Gràcies Francesc!

BENVINGUDA DE NOU!

Hola a tots i totes!!


Comencem un nous curs i esperem retrobar-nos amb tots i totes vosaltres!


L'estiu ha estat fantàstic ple d'emocions i vivències: colònies, campament, excursions, festes i mil i una activitat més realitzades gràcies a molts i moltes de vosaltres!.


Un cop més us volem animar a continuar i a no deixar que el fil es trenqui!


Us esperem a tots/es per iniciar aquest nou curs 2011-12 i seguir unint esforços per la igualtat d'oportunitats.


Com sempre si tens ganes d'explicar la teva experiència envia'ns el teu relat d'estiu a blogvoluntariat@casaldelsinfants.org


Fins aviat!

dijous, 14 de juliol de 2011

Els més joves s'impliquen al Casal



Per segon any hem realitzat l’activitat de Voluntariat Jove amb nois i noies d’entre 15 i 17 anys de diferents barris de Barcelona.
Aquest nois i noies amb inquietuds solidàries i ganes de fer coses van adreçar-se al Casal per poder ajudar I col·laborar amb nosaltres.
Els voluntaris i voluntàries han de ser majors d’edat, però vam veure que era molt important i necessari poder donar resposta a aquests joves, ja que ells són el futur que lluitarà per la igualtat d’oportunitats d’ara endavant. Per aquesta raó hem realitzat un curs de premonitors amb una part teòrica i una part pràctica durant tres setmanes al Casal d’Estiu del Centre Obert Infantil al juliol.
L’experiència ha estat màgica, més de 15 joves han estat col·laborant amb infants durant els migdies al Casal d’estiu, hem reflexionat sobre la pobresa, els valors, els infants, hem preparat activitats i sobretot hem jugat!
Són joves però molt grans, amb un gran esperit i de qui tots podem aprendre molt!
Els agraïm moltíssim aquestes tres setmanes i els esperem el curs vinent per fer més activitats!!!

dijous, 7 de juliol de 2011

LA COMISSIÓ TANCA EL CURS...



Desprès de 8 mesos de treball intens, de reflexions, de compartir opinions de fer propostes, de parlar, d’escriure, de preguntar i en definitiva de construir Casal, ahir es va celebrar la última reunió del curs de la Comissió.
Han estat 8 mesos plens d’energia!
La Comissió ha tancat el curs amb una sèrie de propostes de cara a millorar, sentir i acompanyar als voluntaris i voluntàries del Casal.
Aquest equip l’han format més de 10 persones implicades en diferents projectes del Casal amb ganes d’aprendre, créixer i d’implicar a més ciutadans a la nostra entitat.
De cara al setembre començarem a implementar algunes de les accions i desitgem que més persones de l’equip us sumeu a aquesta iniciativa: una comissió de voluntaris que treballa pels voluntaris, és a dir, persones que treballen per les persones!
Us animeu a participar????

No deixis que el fil es trenqui_Casal dels Infants

dimarts, 5 de juliol de 2011

Comissió de Voluntariat

“Los años arrugan la piel, pero renunciar al entusiasmo arruga el alma.”
Albert Schweitzer(1875-1965). Filòsof, metge i escriptor alemany


Hola a tots i totes,

Voldríem aprofitar la inauguració del blog per explicar una de les iniciatives que s'està portant a terme al Casal: la Comissió de voluntariat. El voluntariat és una figura fonamental no és un discurs buit, sinó un plantejament seriós que està integrat en la filosofia del Casal. Des dels seus inicis, els voluntaris i les voluntàries hem aportat valors, idees, reflexions, recursos... sense els quals el Casal no seria l’organització que és i de la qual ens sentim orgullosos. Hi ha qui diu que l’autèntic sentit de l’amor és donar sense esperar rebre i que estimar és una de les experiències més extraordinàries de la vida: els voluntaris i les voluntàries del Casal ho sabem perquè som persones enamorades de la nostra tasca. Parlar de voluntariat és parlar de ciutadans i ciutadanes que participen de forma activa en els canvis socials mitjançant la seva solidaritat, compromís, implicació, col·laboració... Som conscients de la responsabilitat que representa tota aquesta generositat i la necessitat de saber cultivar-la com requereix!

Amb aquesta finalitat es va posar en marxa a l’octubre de 2010 la Comissió de voluntariat, formada per voluntaris actius del Casal que participem en diferents projectes. Ens reunim un parell de vegades al mes per reflexionar i potenciar un desenvolupament adequat de la persona voluntària dins la nostra Entitat. Creiem que promocionar el voluntariat significa posar èmfasi en la motivació, el treball en equip, l’aprenentatge i, sobretot, l’entusiasme. Per això, estem analitzant i fent propostes de millora de cara al voluntariat del casal. A la Trobada anual de 2011 ja vam organitzar un taller on vam explicar la nostra missió i vam recollir les opinions i propostes dels participants del taller. Ara us volem animar a tots i totes a compartir amb nosaltres les vostres idees, inquietuds, propostes o suggerències mitjançant el b
log: blogvoluntariat@casaldelsinfants.org o en persona.

Ens agradaria tenir la vostra col·laboració per continuar essent persones x persones, i esperem poder encomanar-vos les nostres ganes de millorar. I, sobretot, el nostre entusiasme!


Comissió de voluntariat

dimecres, 22 de juny de 2011

RELAT GUANYADOR DEL 1er CONCURS DE RELATS




"COLORS SOBRE UN FONS EN BLANC I NEGRE"
És un dia més d'Abril.
Em sembla la mateixa tarda de primavera, quan ajudava el meu fill Pol a fer els seus deures de l’escola.
Problemes de matemàtiques i preguntes sobre un text de la Llegenda de Sant Jordi...
Els meus pares havien fet l'esforç de dur-me a una bona escola i veure’m a la Universitat i per tot aquell esforç jo vaig poder ajudar el meu fill .
Recordo aquells llibres en català i les seves llibretes amb bona lletra i encara els guardo, malgrat en Pol ja és gran. Ara és metge, treballa en un hospital i té un futur ple d'oportunitats.
Penso en aquella tarda asseguda a la taula amb el meu fill sense nostàlgia. No la sento des de que sóc al Casal, al costat de la Raissa, l'Ali i l'Omar, ajudant-los a fer els seus deures.
Les seves mares van néixer en un poblet del Marroc, no van anar a l'escola, no saben parlar el català i no entenen el que diuen els llibres dels seus fills, però els duen a una bona escola i volen veure'ls a la Universitat. També guarden les seves llibretes amb bona lletra i sota el vel que duen al cap amaguen la nostàlgia de la seva infantesa al poble on van néixer.
El mateix esforç de pares, la mateixa Llegenda de Sant Jordi, vels nous d'esperança i una tarda que sembla repetida per a un futur que vol ser diferent.
Tant hi fa que hagin passat 25 anys...torna a ser Abril en el full del calendari i en el d'una llibreta per omplir . No es diu Pol, però l'ajudo a fer els deures, com ho voldria fer la seva mare; perquè arribi a ser metge, treballi en un hospital i el seu futur sigui ple d'oportunitats. I no estem sols, son molts els que ens expliquen com és el lloc d'on vénen i molts els que els expliquem cóm és el lloc on som i junts dibuixem un mapa diferent del que hi ha als llibres de geografia.
No hi ha lloc per l'enyorança en aquesta sala plena de vides, llibretes ,joguines ,parets folrades de dibuixos de molts colors sobre un fons en blanc i negre i la llum del sol que entra content per les finestres del Casal encomanant-nos la seva insistència de tornar cada tarda per veure'ns riure i viure junts, en el mateix espai i en un mateix món que encara no hi és als llibres de geografia.
En acabar la tarda, a la Raissa, l'Alí i l'Omar els han vingut a buscar les seves mares per anar a casa. Amb els deures fets i el somriure als llavis faran el camí parlant en el seu dialecte de com els ha anat el dia i del que faran demà.
Demà seguirem omplint les llibretes amb bona lletra ,amagant la nostàlgia sota el vel , units a l'esforç d'uns pares per que aquests nens siguin metges o mecànics, treballin, tinguin un futur ple d'oportunitats i seguint a la taula sabent què hi diu als llibres dels seus fills.
Cau la tarda també pels que tornem a casa amb el mateix somriure que els nens i les seves mares s'han endut per fer el seu camí. Hi ha més color als carrers i a les vides des de que uns i altres no fem servir el blanc de ignorància i el negre de incertesa per pintar un paisatge on el cel és tan blau com el mar que compartim, la terra és del mateix verd que el color de l'esperança i el sol ens acarona a tots amb pinzellades de vermell i groc.
Ser al Casal és com tornar a obrir aquelles llibretes d'en Pol amb bona lletra, on ell escrivia al meu costat, una tarda de primavera , el camí cap el seu futur.
És un dia més d'Abril.


Montserrat Marquès


US CONVIDEM A LLEGIR LA NOTÍCIA DEL SOPAR FENT UN "CLIK "A: http://www.casaldelsinfants.org/noticia.asp?idn=975

dimarts, 14 de juny de 2011

Pujada a Montserrat





L’altre dia varem anar a Montserrat a peu des del Casal. Pujar a Montserrat a peu des de Barcelona sempre és un repte. Ho és pels seus 54 km, per les 15 hores caminant i ho és també per la pujada final a Montserrat. Aquella pujada final a Montserrat, aquells 600 m de desnivell vertical en forma d’escales en molts trams, es presenten com una paret gairebé inexpugnable, encara que estiguis avesat a caminar.
Si he de ser sincer no les tenia totes, quan ens vam plantejar apuntar-nos a anar a Montserrat amb el grup de joves del Casal. Ja veuràs, em deia per dins, la” liarant pardíssima”.
Varem sortir del Casal del C/Junta de Comerç, a les 5 de la tarda seguint el pas valent de l’Enric Canet, varem pujar a Vallvidrera i, arribant a la Floresta se’ns van apuntar la resta del grup, que hi havia arribat amb el carrilet. Vam caminar pels camins vallesans mentre es feia de nit. Camí de Rubí vas coneixent aquestes persones vingudes d’arreu, de Guinea, del Pakistan, de la India, del Marroc... Vas coneixent-les i elles et coneixen a tu. Mica en mica caminant i s’esvaeixen els neguits. Els nois mostren una afabilitat indescriptible. Parles del passat, del present i del futur.
Camí d’Ullastrell ens trobem amb el primer amb el primer obstacle important, una llarga pujada per a un torrent malmès per les pluges, quan arribem el capdamunt, un aplaudiment espontani, amb crits més propis d’un camp de futbol, esclata entre tots, la pell se’ns posa de gallina. Els somriures, la satisfacció es fan patents en els rostres. Seguim caminant, Ullastrell, Olesa...
A peu cap a Monistrol es fa de dia per un camí pesat i silenciós, però necessari per arribar a l’objectiu. Ens esperem per re agrupar-nos tots al peu de l’Aeri, arriba per a últim cop el cotxe d’avituallament, amb els seus sucs i el seu cafè amb llet amb galetes, mai prou agraïts.
L’Alicia i el Mohit marquen el pas de pujada final a Montserrat. Pugem tots junts, fins el tram final a on els més impetuosos poden esbravar-se i a veure qui arriba primer al Monestir. La boira cobreix Sant Jeroni, la vida es desperta a la Muntanya Màgica. Anem arribant al Monestir i entre encaixades, somriures i abraçades compartim la coca típica. Però no sols la coca, també la joia d’haver fet el camí junts, d’haver compartit converses, d’haver compartit un repte, d’haver compartit un bocinet de les nostres vides. L’experiència, segurament, serà única pels nois, però, sens dubte, ho és també per nosaltres. Quedarà ens els nostres cors, la petjada d’aquesta nit caminant sota els núvols i els estels, d’aquesta nit compartida amb nois amb vides no gens senzilles, però amb unes ganes de viure que ens són una lliçó i dels que podem aprendre moltes coses. El meu és un sentiment de joia i agraïment, i alhora, també, de voler aportar el nostre gra de sorra perquè la seva vida, la seva adaptació entre tots nosaltres sigui el millor possible. Un gra de sorra no és gran cosa, però molts grans de sorra, fan sens dubte, una muntanya.




Jaume Larreula

divendres, 10 de juny de 2011

HUMANS

Estudio història, res a veure amb els nens. Però les reflexions sobre el nostre passat, i la construcció de l’actualitat, fan que no em conformi amb aquest present. Els éssers humans hem de demostrar que som això, HUMANS, i que podem construir un món millor per a tots nosaltres, clar està, pas a pas. Vaig arribar al casal amb tota l’energia que no puc treure mentre tracto d’entendre com hem arribat a aquest punt (molta), però sense saber què m’esperava. Va ser molt més que qualsevol cosa que m’hagués imaginat. El primer dia pot espantar, però cada tarda que passes rodejada de totes les persones que per usuaris, treball, pràctiques o voluntariat estan allà, és millor. Tot és recíproc, tots aprenem uns dels altres, i no només això, també aprens de tu mateix. Si el projecte del casal m’encantava abans de participar-hi, al fer-ho va ser molt millor. Cada petit avenç és una gran fita i cada detall millorat és necessari.Desgraciadament no he trobat cap feina que em permeti tenir les dues tardes lliures que emprava en el Casal (ni una!), però els mesos que vaig passar allà em van ensenyar moltes coses, i estic desitjant tornar. Es necessari que existeixin aquest tipus de projectes, i és dolçament esperançador i reconfortant veure l’alt grau de participació dels voluntaris. El lema de Persones per Persones, no podria dir més, ni ser millor. Gràcies al Casal per existir, i sense tots vosaltres no seria possible. El que fem cada instant repercuteix en moltes coses del nostre entorn i la vostra tasca ve de lluny i és molt gran! Gràcies (i espero que fins aviat!)

Nerea Porcel

dimarts, 7 de juny de 2011

parlant amb la xarxa d'empreses del Casal

Dir-vos que parlar avui aquí és tot un repte i que estic totalment nerviosa.
Em van demanar que avui parles del Voluntariat, cosa que faig habitualment ja que és la meva feina, però avui se’m feia una muntanya….Des d’on us havia de parlar, com, i què voldríeu sentir…
El primer discurs pensat era un pel fred i sobretot tècnic…clar!
Què pensava? ui! ara no vull que aquestes persones pensin que el Casal som una colla de “hippies” he de fer un discurs moolt Professional, però al mateix temps la reflexió ha estat, llavors vol dir que ells són una colla d’empresaris sense emocions???? NO!! Clar que no, ni una cosa ni l’altra.
Si una cosa he après amb els 10 anys que porto el Casal és que tots, tots, som persones!
Quan explico als voluntaris més joves perquè el Casal col·labora amb les empreses els hi dic:
“mireu aquí no hi ha ni bons ni dolents, si de cas responsables i tots som responsables de que la situació de molts Infants, joves i famílies millorin. Tots som responsables que aquells que cada dia ho tenen més difícil tinguin una oportunitat.”
Quan parlem de la col·laboració entre les empreses i el Casal normalment ho fem pensant en donatius de materials, aportacions econòmiques, inserció de joves etc. Però crec que tot això va més enllà …
Mireu, al llarg del 2010 hi ha hagut més de 800 ciutadans col·laborant en les activitats del Casal això significa el 80% de l’equip humà de l’entitat

D’aquests col·laboradors/es el 60% estan treballant i la majoria ho fan en empreses.
Algunes persones fins i tot han vingut gràcies a la seva empresa.

L’altre dia a la formació una noia la thais, m’explica que ha decidit implicar-se i participar al Casal perquè la seva empresa n’és col·laboradora i ha decidit conèixe’l i implicar-se per motivació pròpia.
També hi ha empreses que han començat a col·laborar perquè hi havia un treballador que va anar al seu cap i li va dir, sóc voluntari del Casal i crec que podríem col·laborar-hi.

Hi ha persones que venen al Casal amb la idea d’ajudar, de fer alguna cosa, inclús alguns en el moment que els acollim ens diuen “jo no se que us puc oferir” i quan t’expliquen que fan a la seva vida resulta que tenen diferents responsabilitats a empresa on treballen...realment aquestes persones no ens poden oferir res? Ho dubto. Tenen grans habilitats i competències que poden posar al servei del Casal

Entenem que les persones que venen a col·laborar al Casal necessiten un temps d’assimilació, d’aprenentatge i d’acompanyament per integrar-se dins de l’equip.
El que realment sorprèn és quan parles de nou amb aquestes persones i t’expliquen com han posat en pràctica els seus valor i com han après a treballar amb i per les persones. Es senten satisfetes i més plenes, aprenen a comprometre’s, i augmenta la seva capacitat de crear i d’inventar-se, crec que tot això ens beneficia a tots.

Acostumen a valorar que milloren competències i habilitats que moltes d’elles apliquen a la seva feina diària. I per tant es poden sentir més motivats i satisfets amb la seva vida.

I de les coses més curioses que no m’hagués imaginat mai, persones que quan t’expliquen que estan buscant feina valoren que aquesta sigui compatible amb la seva continuïtat al Casal.

El Casal sense els voluntaris i voluntàries deixaria de ser el Casal.

El Casal des de fa 28 a. És una Associació liderada per voluntaris amb diferents professions. Creiem fermament en l’impacta social de la figura del ciutadà compromès i en els fruits que es deriven del treball compartit

Estem convençuts que per millorar realment la situació dels moltes famílies ha de ser-hi present aquest ciutadà que vol participar com a agent actiu i se sent corresponsable de la millora de la qualitat de vida de les persones més vulnerables i del seu entorn.

Constantment parlem de conciliar la vida laboral i familiar, jo ara penso que potser ja no només hem de parlar de conciliar la vida laboral i familiar sinó la vida laboral i la personal. Moltes persones que col·laboren potser no tenen fills, o parella o familiars a qui cuidar però tenen més inquietuds, ganes de participar socialment i mantenir aquests espais relacionals, però cada vegada més la feina ocupa més hores de la nostra vida per tant si creiem en la responsabilitat social haurem de fer propostes per entomar aquest tema, sent empreses responsables amb ciutadans compromesos.

Hi ha persones que quan preguntes: “quina disponibilitat tens?” t’expliquen que només poden dedicar la única tarda lliure que tenen, suposo que per això, tradicionalment, els educadors del Casal, valoren que els equips del divendres són genials.

Estem en un moment que hem de DESPERTAR DE NOU VALORS com la participació ciutadana i intueixo que els que estem aquí avui segurament podem tenir aquesta mateixa sensació

Les empreses sou organitzacions vives plenes de persones. Segurament moltes d’aquestes persones tenen les seves inquietuds, eines, habilitats que poden donar força a molts projectes. Les empreses aglutineu persones i les podeu mobilitzar o si més no, podeu fer d’altaveu de la nostra tasca.

Quan una empresa promou aquest tipus d’iniciativa el que esteu fent és posar sobre la taula els valors socials.

Cada dia els voluntaris, ens formen, ens desperten, ens trenquen esquemes i ens il·lusionen en cada moment. El voluntaris donen major qualitat a la nostra intervenció, tenim major impacte i ens ajuden a fer-ho millor, com dic moltes vegades els voluntaris són els nostres auditors diaris i això només pot ser beneficiós per millorar la qualitat dels equips que repercutirà directament en l’atenció als més de 5000 usuaris que atenem anualment.

Finalment donar-vos les gràcies a tots!

Sense la vostra col·laboració segur que avui no haguéssim compartit aquest espai, segur que no podríem estar en aquest hotel i almenys jo no hagués après de persones que m’acompanyeu en aquesta taula.

Per tant moltes gràcies i sobretot siguem més que mai persones per persones!!

de les pràctiques al voluntariat....

Ja han passat uns dies des que vaig acabar les pràctiques i la veritat es que us trobo molt a faltar a tots.

Al principi, quan em van dir on faria les meves pràctiques, he de dir que em vaig deprimir bastant. No m'agradava gens la idea. Si que és cert que vaig escollir l'àmbit social per realitzar-les perquè m'agrada molt, però em va impressionar molt el fet d'haver de treballar amb immigrants. Era d'aquelles persones que tenia molts de prejudicis sobre aquestes persones.
He de dir que gràcies a la meva estada al Casal tot això ha desaparegut. Em sento molt contenta i feliç de poder haver conegut a nois i noies tan diferents, tan macos i amb tantes ganes d'aprendre i d'integrar-se a la nostra cultura. Durant aquests tres mesos he aprés molt sobre tots ells. He pogut veure la força, la valentia, les ganes de sobreviure...que poden treure les persones per tirar endavant. I també considero molt important que hi hagin persones com vosaltres, les quals ajudeu a aquesta gent a aconseguir les seves metes.

La veritat es que no em feia a la idea de que havia d'acabar, de que els tres mesos i mig s'acabarien tan aviat.

Pel que fa als professionals que he pogut conèixer, la veritat es que no tinc paraules. Parlo tant de voluntaris com dels que tenen un contracte. Crec que tots junts fan un paper molt rellevant. I és molt sorprenent el fet que la gent dediqui part del seu temps a entitats com aquestes. Sempre he pensat que els voluntaris feien aquest tipus d'activitats per satisfer i per sentir-se millor amb ells mateixos. Ara sé que aquestes persones col·laboren perquè els agrada fer-ho, perquè no consideren que perden el temps. A mi m'agradaria ser voluntària perquè m'agrada anar allà i estar amb ells.
El divendres, quan vaig plegar, el Raül, responsable del projecte de l’Aula de Llengües, em va dir que al llarg de la meva vida i experiència laboral, tindré molts referents i que he d'agafar el millor de cadascun per formar-me jo mateixa com a professional. Doncs el que tinc claríssim es que tant ell com la Maria seran dos dels meus referents, realment els primers.
I us vull demanar una cosa... Jo podria formar part del voluntariat? Jo podria anar encara que sigui a les classes d'alfabetització? Es que no vull deixar allò...


Davinia, estudiant en pràctiques a l’Aula de Llengües 2011

dimecres, 1 de juny de 2011

El Jurat en marxa!!!!

Són les 19h, a la sala del costat estan reunides les PERSONES que formen part del Jurat del Primer Concurs de Relats del Casal!!!



Quins nervis, quina emoció!!



Durant dues setmanes hem tingut els relats guardats en una capsa i ara mateix 6 persones s'han començat a organitzar per veure quins seran els finalistes!!!!



I ja han obert els sobres!!!!....



Ens haurem d'esperar al sopar del 17 de juny per saber els guanyadors, ja has confirmat la teva assistència a voluntariat@casaldelsinfants.org?



Mireu, mireu!










Fins el 17!!!

dimarts, 17 de maig de 2011

Benvinguda al blog del Voluntariat, benvinguts al vostre blog!

Benvinguts!

Si esteu llegint això, és que formeu part de l’equip del Casal dels Infants.

Gràcies per ser-hi!
El Casal som una Associació de Voluntariat, formada per gent molt diversa. Des dels professionals, que fan de pal de paller i que donen continuïtat als projectes, fins a les empreses privades, les administracions o els ciutadans i ciutadanes que ens donen suport econòmicament. I també hi som, per tot arreu, els voluntaris i voluntàries que donem el nostre temps i la nostra empenta per lluitar contra la pobresa i contra l’exclusió social que afecta els infants i joves dels nostres barris. El Casal som, doncs, un projecte ciutadà amb una fórmula basada en la suma d’esforços de milers de persones que treballen per als que més ho necessiten.
Sens dubte, som Persones x Persones.
I ara, des d’aquest blog, tenim l’oportunitat de coneixe’ns més i compartir-ho tot.

Tots i cadascun de nosaltres som Casal des de la nostra implicació i militància. Tots i cadascun de nosaltres treballem plegats per aconseguir un món més just i millor. I gràcies a tu, cada dia som més a prop d’aconseguir-ho.


Ara us deixo amb un vídeo on els infants i joves parlen de nosaltres.


Fins aviat,

Dani Jorquera

President Associació Casal dels Infants

dimecres, 11 de maig de 2011

1er Concurs de Relats del Casal




Us convidem a participar al IConcurs Literari del Casal.


Ens agradaria que ens expliquessis, una experiència, una aventura, una emoció que hagis viscut al Casal i vulguis compartir-la amb tot l'equip.




L'entrega de Premis es farà el proper Sopar d'Equip on tots i totes celebrarem el final de curs.




Tan si escrius com si no vine al Sopar el proper 17 de Juny!


dijous, 5 de maig de 2011

Valoració Trobada d'Equip Febrer 2011

La 1a.Trobada de l’equip del Casal va ser un espai molt ric per a tots i totes. Aquesta es va dissenyar específicament per l’equip del Casal i així donar resposta concreta a la necessitat de compartir i sentir-se part d’un projecte més ampli. Vam fer Casal!Vam compartir Casal! Vam viure Casal!
La Comissió de Voluntariat i les Tutores de Voluntariat van tenir un paper molt actiu en la definició de les propostes i el desenvolupament de la Trobada. Molts equips van preparar les ponències, els tallers , la logística, la comunicació, el ball, vam exercitar el Persones per Persones.
Conclusions:
- Les ponències i els tallers van permetre que cada persona participés de la Trobada de maneres diferents i trobés el seu espai d’interès. Els tallers però van tenir un gran èxit deixant una sensació de poc temps, de falta d’aprofundiment. Vam fer un tastet!
-
Els tallers amb major participació van ser els relacionats amb el treball de les habilitats socials, en clau de gènere, el col·lectiu gitano, l’acompanyament a les famílies i el treball amb les empreses.
- Els temes que haurem d’esforçar-nos per explicar millor són: la intervenció del casal als barris, la incidència i el treball en xarxa, el funcionament de l’Associació, i com el Casal manté la seva autonomia amb recursos econòmics de diferent origen.
- Finalment d’alguns del tallers es va valorar que hi haurà temàtiques que repetirem en formacions bàsiques pels Voluntaris/àries. Aquestes temàtiques aporten coneixements per intervenir en els diferents projectes com per exemple: resolució de Conflictes, la intervenció social en un context multicultural, les habilitats socials i el treball amb les famílies.
Per tot això de cara al futur volem:
- Seguir realitzant les Trobades de Tot l’equip. Ja ens podem reservar per la 2a Trobada d’equip al Març del 2012!. Donarem més temps i espai als Tallers. Potenciarem la implicació i la participació en la preparació prèvia entre tots i totes. Ens agradaria treure més conclusions i aprenentatges
- Generar més espais de convivència, participació i reforçar així el sentiment de pertinença. En breu inaugurarem el Blog de Voluntariat on esperem les aportacions de tots i totes; i al Novembre viurem grans experiències a la Nit del Voluntariat.
- Tenir una programació de formacions pel Voluntariat on cada any es repeteixin els temes claus per millorar la intervenció.


Finalment volem felicitar-vos a tots i totes per la feina que fem , per l’entusiasme, per l’esforç i sobretot animar-vos a construir un Casal cada vegada més ric amb les vostres aportacions.