Plorem. Somriem. I els desitgem el millor!!

Un dia, ara farà un any i uns mesos, vaig decidir escriure un mail al Casal per col·laborar-hi com a voluntari. Estava una mica bloquejat amb els estudis i vaig creure que fer una activitat social amb infants podia animar-me, ajudar-me a sentir-me útil i agafar perspectiva respecte el que m’amoïnava. Relacionar-me amb altra gent sempre m’ha agradat i la opció de fer un voluntariat m’ho permetia. També volia ajudar a altres persones en situacions complicades, però no sabia ben bé com per falta de coneixement. Alhora, em preguntava què seria capaç d’aportar més enllà d’ajudar en tasques de reforç escolar. Estava força insegur de mi mateix i la experiència del voluntariat era també un repte que em podia ajudar a créixer com a persona.

Vaig incorporar-me al grup de nens de 7 a 9 anys -els mitjans-, al centre obert del barri del Raval. I el primer dia ja em vaig quedar fascinat. La rebuda dels nens i nenes quan venien de l’escola, alguns noms tan diferents i impronunciables, la professionalitat de monitors més joves que jo, la organització de les activitats, la importància dels hàbits, les rotllanes de discussió. Alguna cosa fallava del meu plantejament vital perquè de la emoció i els nervis vaig suspendre un examen que tenia el dia següent.

Des d’aleshores que compartim la tarda amb el grup entre un i dos cops per setmana, i he anat un parell de cops de colònies. En aquest temps les experiències han estat de tots colors i tant puc dir que he après moltes coses com que em falta molt per aprendre. En qualsevol cas és així, i per això crec que de moment el voluntariat té un valor molt positiu. És cert que hi ha moments durs i les tasques no són immediates, però el suport i l’ estima de l’equip i els nens i nenes fa que la experiència valgui la pena. La meva situació no ha canviat gaire, però ho visc tot acompanyat de la energia que m’aporta la experiència al Casal. I és molt diferent i millor. Gràcies, també, a com es valora que hi col·labori.

Saludem als mitjanets quan arriben i els acomiadem quan marxen. Els preguntem què tal l’escola. Se’ns pengen del coll. Em nego a aixecar-los a pes (no sempre). Anem a buscar-los a alguns a l’escola. Berenem tots junts. Es renten les dents. Els fem rentar la cara. Ens pregunten el nostre nom després de 8 mesos de conèixer-nos. Els fem escriure el seu nom per saber-lo pronunciar. Els ensenyem a dividir. Sumen i resten. Ens inquieten i ens sorprenen. Els renyem si no es respecten. Es barallen. S’estimen. Els fem callar, però els fem parlar. Raonem amb ells. Fem rotllana. Parlem dels problemes. Escoltem al grup, escoltem a la persona. Intentem que vagin bé en fila perquè puguin fer sortides al carrer de manera segura. Els llegim contes, ens llegeixen contes. Juguem a nines, juguem a futbol, fem ludoteca, juguem al mata-conills, els animem als partits de futbol, sortim al parc, veiem pel·lícules, mengem crispetes, fem d’actors, fem de directors, pintem murals, anem als ordinadors, fem dibuixos, construïm caleidoscopis, fem que un volcà de fang entri en erupció, cantem i ballem. Els mirem jugar. Avaluem les tardes al diari. Aprenem dels companys de l’ekip. Ens demanen el nostre punt de vista i expliquem com ens sentim. Plantegem activitats, organitzem jocs. Ens agraeixen que la tarda hagi anat bé. Ens ajuden quan la tarda no va tan bé. Patim quan no sabem si ho hem fet bé. Aprenem dels errors. Els diem que s’han de portar millor. Ens enfadem amb ells. Els diem que són els millors nens i nenes del món. Els fem una abraçada quan podem. Els fem algun petó quan es deixen. Ens il·lusiona veure’ls. Ens estovem a l’acomiadar-nos. Recordem mals moments, recordem bons moments i oblidem alguns moments. Plorem. Somriem. I els desitgem el millor.

Dani (Voluntari del Centre Obert Infantil)