Els més joves s'impliquen al Casal

Per segon any hem realitzat l’activitat de Voluntariat Jove amb nois i noies d’entre 15 i 17 anys de diferents barris de Barcelona.
Aquest nois i noies amb inquietuds solidàries i ganes de fer coses van adreçar-se al Casal per poder ajudar I col·laborar amb nosaltres.
Els voluntaris i voluntàries han de ser majors d’edat, però vam veure que era molt important i necessari poder donar resposta a aquests joves, ja que ells són el futur que lluitarà per la igualtat d’oportunitats d’ara endavant. Per aquesta raó hem realitzat un curs de premonitors amb una part teòrica i una part pràctica durant tres setmanes al Casal d’Estiu del Centre Obert Infantil al juliol.
L’experiència ha estat màgica, més de 15 joves han estat col·laborant amb infants durant els migdies al Casal d’estiu, hem reflexionat sobre la pobresa, els valors, els infants, hem preparat activitats i sobretot hem jugat!
Són joves però molt grans, amb un gran esperit i de qui tots podem aprendre molt!
Els agraïm moltíssim aquestes tres setmanes i els esperem el curs vinent per fer més activitats!!!

LA COMISSIÓ TANCA EL CURS...

Desprès de 8 mesos de treball intens, de reflexions, de compartir opinions de fer propostes, de parlar, d’escriure, de preguntar i en definitiva de construir Casal, ahir es va celebrar la última reunió del curs de la Comissió.
Han estat 8 mesos plens d’energia!
La Comissió ha tancat el curs amb una sèrie de propostes de cara a millorar, sentir i acompanyar als voluntaris i voluntàries del Casal.
Aquest equip l’han format més de 10 persones implicades en diferents projectes del Casal amb ganes d’aprendre, créixer i d’implicar a més ciutadans a la nostra entitat.
De cara al setembre començarem a implementar algunes de les accions i desitgem que més persones de l’equip us sumeu a aquesta iniciativa: una comissió de voluntaris que treballa pels voluntaris, és a dir, persones que treballen per les persones!
Us animeu a participar????

No deixis que el fil es trenqui_Casal dels Infants

Comissió de Voluntariat

“Los años arrugan la piel, pero renunciar al entusiasmo arruga el alma.”
Albert Schweitzer(1875-1965). Filòsof, metge i escriptor alemany


Hola a tots i totes,

Voldríem aprofitar la inauguració del blog per explicar una de les iniciatives que s'està portant a terme al Casal: la Comissió de voluntariat. El voluntariat és una figura fonamental no és un discurs buit, sinó un plantejament seriós que està integrat en la filosofia del Casal. Des dels seus inicis, els voluntaris i les voluntàries hem aportat valors, idees, reflexions, recursos... sense els quals el Casal no seria l’organització que és i de la qual ens sentim orgullosos. Hi ha qui diu que l’autèntic sentit de l’amor és donar sense esperar rebre i que estimar és una de les experiències més extraordinàries de la vida: els voluntaris i les voluntàries del Casal ho sabem perquè som persones enamorades de la nostra tasca. Parlar de voluntariat és parlar de ciutadans i ciutadanes que participen de forma activa en els canvis socials mitjançant la seva solidaritat, compromís, implicació, col·laboració... Som conscients de la responsabilitat que representa tota aquesta generositat i la necessitat de saber cultivar-la com requereix!

Amb aquesta finalitat es va posar en marxa a l’octubre de 2010 la Comissió de voluntariat, formada per voluntaris actius del Casal que participem en diferents projectes. Ens reunim un parell de vegades al mes per reflexionar i potenciar un desenvolupament adequat de la persona voluntària dins la nostra Entitat. Creiem que promocionar el voluntariat significa posar èmfasi en la motivació, el treball en equip, l’aprenentatge i, sobretot, l’entusiasme. Per això, estem analitzant i fent propostes de millora de cara al voluntariat del casal. A la Trobada anual de 2011 ja vam organitzar un taller on vam explicar la nostra missió i vam recollir les opinions i propostes dels participants del taller. Ara us volem animar a tots i totes a compartir amb nosaltres les vostres idees, inquietuds, propostes o suggerències mitjançant el blog: blogvoluntariat@casaldelsinfants.org o en persona.

Ens agradaria tenir la vostra col·laboració per continuar essent persones x persones, i esperem poder encomanar-vos les nostres ganes de millorar. I, sobretot, el nostre entusiasme!


Comissió de voluntariat

RELAT GUANYADOR DEL 1er CONCURS DE RELATS

"COLORS SOBRE UN FONS EN BLANC I NEGRE"
És un dia més d'Abril.
Em sembla la mateixa tarda de primavera, quan ajudava el meu fill Pol a fer els seus deures de l’escola.
Problemes de matemàtiques i preguntes sobre un text de la Llegenda de Sant Jordi...
Els meus pares havien fet l'esforç de dur-me a una bona escola i veure’m a la Universitat i per tot aquell esforç jo vaig poder ajudar el meu fill .
Recordo aquells llibres en català i les seves llibretes amb bona lletra i encara els guardo, malgrat en Pol ja és gran. Ara és metge, treballa en un hospital i té un futur ple d'oportunitats.
Penso en aquella tarda asseguda a la taula amb el meu fill sense nostàlgia. No la sento des de que sóc al Casal, al costat de la Raissa, l'Ali i l'Omar, ajudant-los a fer els seus deures.
Les seves mares van néixer en un poblet del Marroc, no van anar a l'escola, no saben parlar el català i no entenen el que diuen els llibres dels seus fills, però els duen a una bona escola i volen veure'ls a la Universitat. També guarden les seves llibretes amb bona lletra i sota el vel que duen al cap amaguen la nostàlgia de la seva infantesa al poble on van néixer.
El mateix esforç de pares, la mateixa Llegenda de Sant Jordi, vels nous d'esperança i una tarda que sembla repetida per a un futur que vol ser diferent.
Tant hi fa que hagin passat 25 anys...torna a ser Abril en el full del calendari i en el d'una llibreta per omplir . No es diu Pol, però l'ajudo a fer els deures, com ho voldria fer la seva mare; perquè arribi a ser metge, treballi en un hospital i el seu futur sigui ple d'oportunitats. I no estem sols, son molts els que ens expliquen com és el lloc d'on vénen i molts els que els expliquem cóm és el lloc on som i junts dibuixem un mapa diferent del que hi ha als llibres de geografia.
No hi ha lloc per l'enyorança en aquesta sala plena de vides, llibretes ,joguines ,parets folrades de dibuixos de molts colors sobre un fons en blanc i negre i la llum del sol que entra content per les finestres del Casal encomanant-nos la seva insistència de tornar cada tarda per veure'ns riure i viure junts, en el mateix espai i en un mateix món que encara no hi és als llibres de geografia.
En acabar la tarda, a la Raissa, l'Alí i l'Omar els han vingut a buscar les seves mares per anar a casa. Amb els deures fets i el somriure als llavis faran el camí parlant en el seu dialecte de com els ha anat el dia i del que faran demà.
Demà seguirem omplint les llibretes amb bona lletra ,amagant la nostàlgia sota el vel , units a l'esforç d'uns pares per que aquests nens siguin metges o mecànics, treballin, tinguin un futur ple d'oportunitats i seguint a la taula sabent què hi diu als llibres dels seus fills.
Cau la tarda també pels que tornem a casa amb el mateix somriure que els nens i les seves mares s'han endut per fer el seu camí. Hi ha més color als carrers i a les vides des de que uns i altres no fem servir el blanc de ignorància i el negre de incertesa per pintar un paisatge on el cel és tan blau com el mar que compartim, la terra és del mateix verd que el color de l'esperança i el sol ens acarona a tots amb pinzellades de vermell i groc.
Ser al Casal és com tornar a obrir aquelles llibretes d'en Pol amb bona lletra, on ell escrivia al meu costat, una tarda de primavera , el camí cap el seu futur.
És un dia més d'Abril.

Montserrat Marquès

US CONVIDEM A LLEGIR LA NOTÍCIA DEL SOPAR FENT UN "CLIK "A: http://www.casaldelsinfants.org/noticia.asp?idn=975

Pujada a Montserrat

L’altre dia varem anar a Montserrat a peu des del Casal. Pujar a Montserrat a peu des de Barcelona sempre és un repte. Ho és pels seus 54 km, per les 15 hores caminant i ho és també per la pujada final a Montserrat. Aquella pujada final a Montserrat, aquells 600 m de desnivell vertical en forma d’escales en molts trams, es presenten com una paret gairebé inexpugnable, encara que estiguis avesat a caminar.
Si he de ser sincer no les tenia totes, quan ens vam plantejar apuntar-nos a anar a Montserrat amb el grup de joves del Casal. Ja veuràs, em deia per dins, la” liarant pardíssima”.
Varem sortir del Casal del C/Junta de Comerç, a les 5 de la tarda seguint el pas valent de l’Enric Canet, varem pujar a Vallvidrera i, arribant a la Floresta se’ns van apuntar la resta del grup, que hi havia arribat amb el carrilet. Vam caminar pels camins vallesans mentre es feia de nit. Camí de Rubí vas coneixent aquestes persones vingudes d’arreu, de Guinea, del Pakistan, de la India, del Marroc... Vas coneixent-les i elles et coneixen a tu. Mica en mica caminant i s’esvaeixen els neguits. Els nois mostren una afabilitat indescriptible. Parles del passat, del present i del futur.
Camí d’Ullastrell ens trobem amb el primer amb el primer obstacle important, una llarga pujada per a un torrent malmès per les pluges, quan arribem el capdamunt, un aplaudiment espontani, amb crits més propis d’un camp de futbol, esclata entre tots, la pell se’ns posa de gallina. Els somriures, la satisfacció es fan patents en els rostres. Seguim caminant, Ullastrell, Olesa...
A peu cap a Monistrol es fa de dia per un camí pesat i silenciós, però necessari per arribar a l’objectiu. Ens esperem per re agrupar-nos tots al peu de l’Aeri, arriba per a últim cop el cotxe d’avituallament, amb els seus sucs i el seu cafè amb llet amb galetes, mai prou agraïts.
L’Alicia i el Mohit marquen el pas de pujada final a Montserrat. Pugem tots junts, fins el tram final a on els més impetuosos poden esbravar-se i a veure qui arriba primer al Monestir. La boira cobreix Sant Jeroni, la vida es desperta a la Muntanya Màgica. Anem arribant al Monestir i entre encaixades, somriures i abraçades compartim la coca típica. Però no sols la coca, també la joia d’haver fet el camí junts, d’haver compartit converses, d’haver compartit un repte, d’haver compartit un bocinet de les nostres vides. L’experiència, segurament, serà única pels nois, però, sens dubte, ho és també per nosaltres. Quedarà ens els nostres cors, la petjada d’aquesta nit caminant sota els núvols i els estels, d’aquesta nit compartida amb nois amb vides no gens senzilles, però amb unes ganes de viure que ens són una lliçó i dels que podem aprendre moltes coses. El meu és un sentiment de joia i agraïment, i alhora, també, de voler aportar el nostre gra de sorra perquè la seva vida, la seva adaptació entre tots nosaltres sigui el millor possible. Un gra de sorra no és gran cosa, però molts grans de sorra, fan sens dubte, una muntanya.

Jaume Larreula

HUMANS

Estudio història, res a veure amb els nens. Però les reflexions sobre el nostre passat, i la construcció de l’actualitat, fan que no em conformi amb aquest present. Els éssers humans hem de demostrar que som això, HUMANS, i que podem construir un món millor per a tots nosaltres, clar està, pas a pas. Vaig arribar al casal amb tota l’energia que no puc treure mentre tracto d’entendre com hem arribat a aquest punt (molta), però sense saber què m’esperava. Va ser molt més que qualsevol cosa que m’hagués imaginat. El primer dia pot espantar, però cada tarda que passes rodejada de totes les persones que per usuaris, treball, pràctiques o voluntariat estan allà, és millor. Tot és recíproc, tots aprenem uns dels altres, i no només això, també aprens de tu mateix. Si el projecte del casal m’encantava abans de participar-hi, al fer-ho va ser molt millor. Cada petit avenç és una gran fita i cada detall millorat és necessari.Desgraciadament no he trobat cap feina que em permeti tenir les dues tardes lliures que emprava en el Casal (ni una!), però els mesos que vaig passar allà em van ensenyar moltes coses, i estic desitjant tornar. Es necessari que existeixin aquest tipus de projectes, i és dolçament esperançador i reconfortant veure l’alt grau de participació dels voluntaris. El lema de Persones per Persones, no podria dir més, ni ser millor. Gràcies al Casal per existir, i sense tots vosaltres no seria possible. El que fem cada instant repercuteix en moltes coses del nostre entorn i la vostra tasca ve de lluny i és molt gran! Gràcies (i espero que fins aviat!)

Nerea Porcel