L’altre dia varem anar a Montserrat a peu des del Casal. Pujar a Montserrat a peu des de Barcelona sempre és un repte. Ho és pels seus 54 km, per les 15 hores caminant i ho és també per la pujada final a Montserrat. Aquella pujada final a Montserrat, aquells 600 m de desnivell vertical en forma d’escales en molts trams, es presenten com una paret gairebé inexpugnable, encara que estiguis avesat a caminar.
Si he de ser sincer no les tenia totes, quan ens vam plantejar apuntar-nos a anar a Montserrat amb el grup de joves del Casal. Ja veuràs, em deia per dins, la” liarant pardíssima”.
Varem sortir del Casal del C/Junta de Comerç, a les 5 de la tarda seguint el pas valent de l’Enric Canet, varem pujar a Vallvidrera i, arribant a la Floresta se’ns van apuntar la resta del grup, que hi havia arribat amb el carrilet. Vam caminar pels camins vallesans mentre es feia de nit. Camí de Rubí vas coneixent aquestes persones vingudes d’arreu, de Guinea, del Pakistan, de la India, del Marroc... Vas coneixent-les i elles et coneixen a tu. Mica en mica caminant i s’esvaeixen els neguits. Els nois mostren una afabilitat indescriptible. Parles del passat, del present i del futur.
Camí d’Ullastrell ens trobem amb el primer amb el primer obstacle important, una llarga pujada per a un torrent malmès per les pluges, quan arribem el capdamunt, un aplaudiment espontani, amb crits més propis d’un camp de futbol, esclata entre tots, la pell se’ns posa de gallina. Els somriures, la satisfacció es fan patents en els rostres. Seguim caminant, Ullastrell, Olesa...
A peu cap a Monistrol es fa de dia per un camí pesat i silenciós, però necessari per arribar a l’objectiu. Ens esperem per re agrupar-nos tots al peu de l’Aeri, arriba per a últim cop el cotxe d’avituallament, amb els seus sucs i el seu cafè amb llet amb galetes, mai prou agraïts.
L’Alicia i el Mohit marquen el pas de pujada final a Montserrat. Pugem tots junts, fins el tram final a on els més impetuosos poden esbravar-se i a veure qui arriba primer al Monestir. La boira cobreix Sant Jeroni, la vida es desperta a la Muntanya Màgica. Anem arribant al Monestir i entre encaixades, somriures i abraçades compartim la coca típica. Però no sols la coca, també la joia d’haver fet el camí junts, d’haver compartit converses, d’haver compartit un repte, d’haver compartit un bocinet de les nostres vides. L’experiència, segurament, serà única pels nois, però, sens dubte, ho és també per nosaltres. Quedarà ens els nostres cors, la petjada d’aquesta nit caminant sota els núvols i els estels, d’aquesta nit compartida amb nois amb vides no gens senzilles, però amb unes ganes de viure que ens són una lliçó i dels que podem aprendre moltes coses. El meu és un sentiment de joia i agraïment, i alhora, també, de voler aportar el nostre gra de sorra perquè la seva vida, la seva adaptació entre tots nosaltres sigui el millor possible. Un gra de sorra no és gran cosa, però molts grans de sorra, fan sens dubte, una muntanya.
Si he de ser sincer no les tenia totes, quan ens vam plantejar apuntar-nos a anar a Montserrat amb el grup de joves del Casal. Ja veuràs, em deia per dins, la” liarant pardíssima”.
Varem sortir del Casal del C/Junta de Comerç, a les 5 de la tarda seguint el pas valent de l’Enric Canet, varem pujar a Vallvidrera i, arribant a la Floresta se’ns van apuntar la resta del grup, que hi havia arribat amb el carrilet. Vam caminar pels camins vallesans mentre es feia de nit. Camí de Rubí vas coneixent aquestes persones vingudes d’arreu, de Guinea, del Pakistan, de la India, del Marroc... Vas coneixent-les i elles et coneixen a tu. Mica en mica caminant i s’esvaeixen els neguits. Els nois mostren una afabilitat indescriptible. Parles del passat, del present i del futur.
Camí d’Ullastrell ens trobem amb el primer amb el primer obstacle important, una llarga pujada per a un torrent malmès per les pluges, quan arribem el capdamunt, un aplaudiment espontani, amb crits més propis d’un camp de futbol, esclata entre tots, la pell se’ns posa de gallina. Els somriures, la satisfacció es fan patents en els rostres. Seguim caminant, Ullastrell, Olesa...
A peu cap a Monistrol es fa de dia per un camí pesat i silenciós, però necessari per arribar a l’objectiu. Ens esperem per re agrupar-nos tots al peu de l’Aeri, arriba per a últim cop el cotxe d’avituallament, amb els seus sucs i el seu cafè amb llet amb galetes, mai prou agraïts.
L’Alicia i el Mohit marquen el pas de pujada final a Montserrat. Pugem tots junts, fins el tram final a on els més impetuosos poden esbravar-se i a veure qui arriba primer al Monestir. La boira cobreix Sant Jeroni, la vida es desperta a la Muntanya Màgica. Anem arribant al Monestir i entre encaixades, somriures i abraçades compartim la coca típica. Però no sols la coca, també la joia d’haver fet el camí junts, d’haver compartit converses, d’haver compartit un repte, d’haver compartit un bocinet de les nostres vides. L’experiència, segurament, serà única pels nois, però, sens dubte, ho és també per nosaltres. Quedarà ens els nostres cors, la petjada d’aquesta nit caminant sota els núvols i els estels, d’aquesta nit compartida amb nois amb vides no gens senzilles, però amb unes ganes de viure que ens són una lliçó i dels que podem aprendre moltes coses. El meu és un sentiment de joia i agraïment, i alhora, també, de voler aportar el nostre gra de sorra perquè la seva vida, la seva adaptació entre tots nosaltres sigui el millor possible. Un gra de sorra no és gran cosa, però molts grans de sorra, fan sens dubte, una muntanya.
Jaume Larreula
Enhorabona !!Caminar 54 kms. és un repte ( que jo em veig una mica incapaç d'assolir!), però els nois que han pujat a Montserrat han assolit i segueixen fet-ho, al llarc de la seva vida, reptes que, al seu costat, 54 Kms. semblen una "bufada"!
ResponEliminaLa meva enhorabona vá per tots els reptes assolits i per aquesta pujada a Montserrat que és un " no estás sol en els teus reptes, som al teu costat per alleugerar-te el pès de la motxilla".
L'any vinent a l'Annapurna !! total..8.091 metres d'alçada...un altre "bufada"!!
Montse