"COLORS SOBRE UN FONS EN BLANC I NEGRE"
És un dia més d'Abril.
Em sembla la mateixa tarda de primavera, quan ajudava el meu fill Pol a fer els seus deures de l’escola.
Problemes de matemàtiques i preguntes sobre un text de la Llegenda de Sant Jordi...
Els meus pares havien fet l'esforç de dur-me a una bona escola i veure’m a la Universitat i per tot aquell esforç jo vaig poder ajudar el meu fill .
Recordo aquells llibres en català i les seves llibretes amb bona lletra i encara els guardo, malgrat en Pol ja és gran. Ara és metge, treballa en un hospital i té un futur ple d'oportunitats.
Penso en aquella tarda asseguda a la taula amb el meu fill sense nostàlgia. No la sento des de que sóc al Casal, al costat de la Raissa, l'Ali i l'Omar, ajudant-los a fer els seus deures.
Les seves mares van néixer en un poblet del Marroc, no van anar a l'escola, no saben parlar el català i no entenen el que diuen els llibres dels seus fills, però els duen a una bona escola i volen veure'ls a la Universitat. També guarden les seves llibretes amb bona lletra i sota el vel que duen al cap amaguen la nostàlgia de la seva infantesa al poble on van néixer.
El mateix esforç de pares, la mateixa Llegenda de Sant Jordi, vels nous d'esperança i una tarda que sembla repetida per a un futur que vol ser diferent.
Tant hi fa que hagin passat 25 anys...torna a ser Abril en el full del calendari i en el d'una llibreta per omplir . No es diu Pol, però l'ajudo a fer els deures, com ho voldria fer la seva mare; perquè arribi a ser metge, treballi en un hospital i el seu futur sigui ple d'oportunitats. I no estem sols, son molts els que ens expliquen com és el lloc d'on vénen i molts els que els expliquem cóm és el lloc on som i junts dibuixem un mapa diferent del que hi ha als llibres de geografia.
No hi ha lloc per l'enyorança en aquesta sala plena de vides, llibretes ,joguines ,parets folrades de dibuixos de molts colors sobre un fons en blanc i negre i la llum del sol que entra content per les finestres del Casal encomanant-nos la seva insistència de tornar cada tarda per veure'ns riure i viure junts, en el mateix espai i en un mateix món que encara no hi és als llibres de geografia.
En acabar la tarda, a la Raissa, l'Alí i l'Omar els han vingut a buscar les seves mares per anar a casa. Amb els deures fets i el somriure als llavis faran el camí parlant en el seu dialecte de com els ha anat el dia i del que faran demà.
Demà seguirem omplint les llibretes amb bona lletra ,amagant la nostàlgia sota el vel , units a l'esforç d'uns pares per que aquests nens siguin metges o mecànics, treballin, tinguin un futur ple d'oportunitats i seguint a la taula sabent què hi diu als llibres dels seus fills.
Cau la tarda també pels que tornem a casa amb el mateix somriure que els nens i les seves mares s'han endut per fer el seu camí. Hi ha més color als carrers i a les vides des de que uns i altres no fem servir el blanc de ignorància i el negre de incertesa per pintar un paisatge on el cel és tan blau com el mar que compartim, la terra és del mateix verd que el color de l'esperança i el sol ens acarona a tots amb pinzellades de vermell i groc.
Ser al Casal és com tornar a obrir aquelles llibretes d'en Pol amb bona lletra, on ell escrivia al meu costat, una tarda de primavera , el camí cap el seu futur.
És un dia més d'Abril.
És un dia més d'Abril.
Em sembla la mateixa tarda de primavera, quan ajudava el meu fill Pol a fer els seus deures de l’escola.
Problemes de matemàtiques i preguntes sobre un text de la Llegenda de Sant Jordi...
Els meus pares havien fet l'esforç de dur-me a una bona escola i veure’m a la Universitat i per tot aquell esforç jo vaig poder ajudar el meu fill .
Recordo aquells llibres en català i les seves llibretes amb bona lletra i encara els guardo, malgrat en Pol ja és gran. Ara és metge, treballa en un hospital i té un futur ple d'oportunitats.
Penso en aquella tarda asseguda a la taula amb el meu fill sense nostàlgia. No la sento des de que sóc al Casal, al costat de la Raissa, l'Ali i l'Omar, ajudant-los a fer els seus deures.
Les seves mares van néixer en un poblet del Marroc, no van anar a l'escola, no saben parlar el català i no entenen el que diuen els llibres dels seus fills, però els duen a una bona escola i volen veure'ls a la Universitat. També guarden les seves llibretes amb bona lletra i sota el vel que duen al cap amaguen la nostàlgia de la seva infantesa al poble on van néixer.
El mateix esforç de pares, la mateixa Llegenda de Sant Jordi, vels nous d'esperança i una tarda que sembla repetida per a un futur que vol ser diferent.
Tant hi fa que hagin passat 25 anys...torna a ser Abril en el full del calendari i en el d'una llibreta per omplir . No es diu Pol, però l'ajudo a fer els deures, com ho voldria fer la seva mare; perquè arribi a ser metge, treballi en un hospital i el seu futur sigui ple d'oportunitats. I no estem sols, son molts els que ens expliquen com és el lloc d'on vénen i molts els que els expliquem cóm és el lloc on som i junts dibuixem un mapa diferent del que hi ha als llibres de geografia.
No hi ha lloc per l'enyorança en aquesta sala plena de vides, llibretes ,joguines ,parets folrades de dibuixos de molts colors sobre un fons en blanc i negre i la llum del sol que entra content per les finestres del Casal encomanant-nos la seva insistència de tornar cada tarda per veure'ns riure i viure junts, en el mateix espai i en un mateix món que encara no hi és als llibres de geografia.
En acabar la tarda, a la Raissa, l'Alí i l'Omar els han vingut a buscar les seves mares per anar a casa. Amb els deures fets i el somriure als llavis faran el camí parlant en el seu dialecte de com els ha anat el dia i del que faran demà.
Demà seguirem omplint les llibretes amb bona lletra ,amagant la nostàlgia sota el vel , units a l'esforç d'uns pares per que aquests nens siguin metges o mecànics, treballin, tinguin un futur ple d'oportunitats i seguint a la taula sabent què hi diu als llibres dels seus fills.
Cau la tarda també pels que tornem a casa amb el mateix somriure que els nens i les seves mares s'han endut per fer el seu camí. Hi ha més color als carrers i a les vides des de que uns i altres no fem servir el blanc de ignorància i el negre de incertesa per pintar un paisatge on el cel és tan blau com el mar que compartim, la terra és del mateix verd que el color de l'esperança i el sol ens acarona a tots amb pinzellades de vermell i groc.
Ser al Casal és com tornar a obrir aquelles llibretes d'en Pol amb bona lletra, on ell escrivia al meu costat, una tarda de primavera , el camí cap el seu futur.
És un dia més d'Abril.
Montserrat Marquès
US CONVIDEM A LLEGIR LA NOTÍCIA DEL SOPAR FENT UN "CLIK "A: http://www.casaldelsinfants.org/noticia.asp?idn=975
Felicitats un gran Relat i un gran Sopar!!
ResponEliminaPreciós i emocionant! FELICITATS!!!
ResponElimina