Feia més de dos anys que treballava com a voluntari al Casal. El meu ofici de periodista em va portar directament a fer-ho al departament de Comunicació, on em dedicava –em dedico encara- a redactar textos per la web, fer recull de notícies, netejar el fons de fotografies, posar al dia el Facebook i revisar el contactes amb els mitjans de comunicació. Estic encantat amb la feina, tinc molta sort amb les meves companyes d’equip –tot dones, em sento com el pare de totes elles- i m’agrada baixar al Raval, un barri que vaig freqüentar bastant durant la meva joventut.
Però també tenia ganes d’un contacte més pròxim amb joves i quan em va arribar un mail demanant voluntaris per ajudar a la Mina no vaig dubtar en respondre. Sembla ser que no és fàcil trobar voluntaris per la Mina, potser perquè el barri és lluny o per la fama que té de conflictiu. El fet és que vaig ser acollit amb els braços oberts per l’equip de monitors, monitores i voluntaris que treballen allà.
El local del Casal acaba de ser renovat i és ampli i lluminós. L’equip, entusiasta. La feina, engrescadora. Però les condicions materials són dures. Per manca de subvencions, es va tancar fa ja tres anys el projecte dMoto. També per falta de diners –el Casal compta amb un 15% menys de pressupost- no han estat renovats els contractes d’alguns monitors i els projectes han quedat molt coixos. Els ànims, però, segueixen en alt.
Els habitants de la Mina pertanyen, en la seva majoria, a l’ètnia gitana. Han tingut una escolarització escassa i dolenta, es casen i tenen fills molt joves. Segueixen vivint amb els pares i els treballs als quals poden optar són de poca especialització. Hi ha també emigrants del Marroc, del Pakistan i d’alguns països sudamericans. Els pocs joves que han acabat els seus estudis els han aprofitat molt poc. I es troben amb greu mancances a l’hora de buscar feina. El seu coneixement del català és també molt baix. La meva tasca a la Mina és treballar amb nois i noies repassant coses tan elementals com les quatre regles o normes molt simples d’ortografia.
He notat una notable diferència entre nois i noies, sobretot entre els gitanos. Elles són molt més responsables, porten el pes de la família i dels fills i no es repengen com la majoria dels seus companys. El problema principal, però, és la falta de continuïtat en les seves activitats. Falten a classe sense motiu i molts no acaben de valorar els avantatges d’una bona preparació.
El factor econòmic és també rellevant. No tenir diners per comprar una tarja de metro pot ser el motiu de no poder fer a Barcelona les pràctiques requerides per completar un curset professional.
Malgrat tot, considero que estem fent una tasca molt positiva i que el Casal s’ha convertit en un referència al barri de la Mina.
Jorge de Cominges
