RELAT GUANYADOR DEL 1er CONCURS DE RELATS

"COLORS SOBRE UN FONS EN BLANC I NEGRE"
És un dia més d'Abril.
Em sembla la mateixa tarda de primavera, quan ajudava el meu fill Pol a fer els seus deures de l’escola.
Problemes de matemàtiques i preguntes sobre un text de la Llegenda de Sant Jordi...
Els meus pares havien fet l'esforç de dur-me a una bona escola i veure’m a la Universitat i per tot aquell esforç jo vaig poder ajudar el meu fill .
Recordo aquells llibres en català i les seves llibretes amb bona lletra i encara els guardo, malgrat en Pol ja és gran. Ara és metge, treballa en un hospital i té un futur ple d'oportunitats.
Penso en aquella tarda asseguda a la taula amb el meu fill sense nostàlgia. No la sento des de que sóc al Casal, al costat de la Raissa, l'Ali i l'Omar, ajudant-los a fer els seus deures.
Les seves mares van néixer en un poblet del Marroc, no van anar a l'escola, no saben parlar el català i no entenen el que diuen els llibres dels seus fills, però els duen a una bona escola i volen veure'ls a la Universitat. També guarden les seves llibretes amb bona lletra i sota el vel que duen al cap amaguen la nostàlgia de la seva infantesa al poble on van néixer.
El mateix esforç de pares, la mateixa Llegenda de Sant Jordi, vels nous d'esperança i una tarda que sembla repetida per a un futur que vol ser diferent.
Tant hi fa que hagin passat 25 anys...torna a ser Abril en el full del calendari i en el d'una llibreta per omplir . No es diu Pol, però l'ajudo a fer els deures, com ho voldria fer la seva mare; perquè arribi a ser metge, treballi en un hospital i el seu futur sigui ple d'oportunitats. I no estem sols, son molts els que ens expliquen com és el lloc d'on vénen i molts els que els expliquem cóm és el lloc on som i junts dibuixem un mapa diferent del que hi ha als llibres de geografia.
No hi ha lloc per l'enyorança en aquesta sala plena de vides, llibretes ,joguines ,parets folrades de dibuixos de molts colors sobre un fons en blanc i negre i la llum del sol que entra content per les finestres del Casal encomanant-nos la seva insistència de tornar cada tarda per veure'ns riure i viure junts, en el mateix espai i en un mateix món que encara no hi és als llibres de geografia.
En acabar la tarda, a la Raissa, l'Alí i l'Omar els han vingut a buscar les seves mares per anar a casa. Amb els deures fets i el somriure als llavis faran el camí parlant en el seu dialecte de com els ha anat el dia i del que faran demà.
Demà seguirem omplint les llibretes amb bona lletra ,amagant la nostàlgia sota el vel , units a l'esforç d'uns pares per que aquests nens siguin metges o mecànics, treballin, tinguin un futur ple d'oportunitats i seguint a la taula sabent què hi diu als llibres dels seus fills.
Cau la tarda també pels que tornem a casa amb el mateix somriure que els nens i les seves mares s'han endut per fer el seu camí. Hi ha més color als carrers i a les vides des de que uns i altres no fem servir el blanc de ignorància i el negre de incertesa per pintar un paisatge on el cel és tan blau com el mar que compartim, la terra és del mateix verd que el color de l'esperança i el sol ens acarona a tots amb pinzellades de vermell i groc.
Ser al Casal és com tornar a obrir aquelles llibretes d'en Pol amb bona lletra, on ell escrivia al meu costat, una tarda de primavera , el camí cap el seu futur.
És un dia més d'Abril.

Montserrat Marquès

US CONVIDEM A LLEGIR LA NOTÍCIA DEL SOPAR FENT UN "CLIK "A: http://www.casaldelsinfants.org/noticia.asp?idn=975

Pujada a Montserrat

L’altre dia varem anar a Montserrat a peu des del Casal. Pujar a Montserrat a peu des de Barcelona sempre és un repte. Ho és pels seus 54 km, per les 15 hores caminant i ho és també per la pujada final a Montserrat. Aquella pujada final a Montserrat, aquells 600 m de desnivell vertical en forma d’escales en molts trams, es presenten com una paret gairebé inexpugnable, encara que estiguis avesat a caminar.
Si he de ser sincer no les tenia totes, quan ens vam plantejar apuntar-nos a anar a Montserrat amb el grup de joves del Casal. Ja veuràs, em deia per dins, la” liarant pardíssima”.
Varem sortir del Casal del C/Junta de Comerç, a les 5 de la tarda seguint el pas valent de l’Enric Canet, varem pujar a Vallvidrera i, arribant a la Floresta se’ns van apuntar la resta del grup, que hi havia arribat amb el carrilet. Vam caminar pels camins vallesans mentre es feia de nit. Camí de Rubí vas coneixent aquestes persones vingudes d’arreu, de Guinea, del Pakistan, de la India, del Marroc... Vas coneixent-les i elles et coneixen a tu. Mica en mica caminant i s’esvaeixen els neguits. Els nois mostren una afabilitat indescriptible. Parles del passat, del present i del futur.
Camí d’Ullastrell ens trobem amb el primer amb el primer obstacle important, una llarga pujada per a un torrent malmès per les pluges, quan arribem el capdamunt, un aplaudiment espontani, amb crits més propis d’un camp de futbol, esclata entre tots, la pell se’ns posa de gallina. Els somriures, la satisfacció es fan patents en els rostres. Seguim caminant, Ullastrell, Olesa...
A peu cap a Monistrol es fa de dia per un camí pesat i silenciós, però necessari per arribar a l’objectiu. Ens esperem per re agrupar-nos tots al peu de l’Aeri, arriba per a últim cop el cotxe d’avituallament, amb els seus sucs i el seu cafè amb llet amb galetes, mai prou agraïts.
L’Alicia i el Mohit marquen el pas de pujada final a Montserrat. Pugem tots junts, fins el tram final a on els més impetuosos poden esbravar-se i a veure qui arriba primer al Monestir. La boira cobreix Sant Jeroni, la vida es desperta a la Muntanya Màgica. Anem arribant al Monestir i entre encaixades, somriures i abraçades compartim la coca típica. Però no sols la coca, també la joia d’haver fet el camí junts, d’haver compartit converses, d’haver compartit un repte, d’haver compartit un bocinet de les nostres vides. L’experiència, segurament, serà única pels nois, però, sens dubte, ho és també per nosaltres. Quedarà ens els nostres cors, la petjada d’aquesta nit caminant sota els núvols i els estels, d’aquesta nit compartida amb nois amb vides no gens senzilles, però amb unes ganes de viure que ens són una lliçó i dels que podem aprendre moltes coses. El meu és un sentiment de joia i agraïment, i alhora, també, de voler aportar el nostre gra de sorra perquè la seva vida, la seva adaptació entre tots nosaltres sigui el millor possible. Un gra de sorra no és gran cosa, però molts grans de sorra, fan sens dubte, una muntanya.

Jaume Larreula

HUMANS

Estudio història, res a veure amb els nens. Però les reflexions sobre el nostre passat, i la construcció de l’actualitat, fan que no em conformi amb aquest present. Els éssers humans hem de demostrar que som això, HUMANS, i que podem construir un món millor per a tots nosaltres, clar està, pas a pas. Vaig arribar al casal amb tota l’energia que no puc treure mentre tracto d’entendre com hem arribat a aquest punt (molta), però sense saber què m’esperava. Va ser molt més que qualsevol cosa que m’hagués imaginat. El primer dia pot espantar, però cada tarda que passes rodejada de totes les persones que per usuaris, treball, pràctiques o voluntariat estan allà, és millor. Tot és recíproc, tots aprenem uns dels altres, i no només això, també aprens de tu mateix. Si el projecte del casal m’encantava abans de participar-hi, al fer-ho va ser molt millor. Cada petit avenç és una gran fita i cada detall millorat és necessari.Desgraciadament no he trobat cap feina que em permeti tenir les dues tardes lliures que emprava en el Casal (ni una!), però els mesos que vaig passar allà em van ensenyar moltes coses, i estic desitjant tornar. Es necessari que existeixin aquest tipus de projectes, i és dolçament esperançador i reconfortant veure l’alt grau de participació dels voluntaris. El lema de Persones per Persones, no podria dir més, ni ser millor. Gràcies al Casal per existir, i sense tots vosaltres no seria possible. El que fem cada instant repercuteix en moltes coses del nostre entorn i la vostra tasca ve de lluny i és molt gran! Gràcies (i espero que fins aviat!)

Nerea Porcel

parlant amb la xarxa d'empreses del Casal

Dir-vos que parlar avui aquí és tot un repte i que estic totalment nerviosa.
Em van demanar que avui parles del Voluntariat, cosa que faig habitualment ja que és la meva feina, però avui se’m feia una muntanya….Des d’on us havia de parlar, com, i què voldríeu sentir…
El primer discurs pensat era un pel fred i sobretot tècnic…clar!
Què pensava? ui! ara no vull que aquestes persones pensin que el Casal som una colla de “hippies” he de fer un discurs moolt Professional, però al mateix temps la reflexió ha estat, llavors vol dir que ells són una colla d’empresaris sense emocions???? NO!! Clar que no, ni una cosa ni l’altra.
Si una cosa he après amb els 10 anys que porto el Casal és que tots, tots, som persones!
Quan explico als voluntaris més joves perquè el Casal col·labora amb les empreses els hi dic:
“mireu aquí no hi ha ni bons ni dolents, si de cas responsables i tots som responsables de que la situació de molts Infants, joves i famílies millorin. Tots som responsables que aquells que cada dia ho tenen més difícil tinguin una oportunitat.”
Quan parlem de la col·laboració entre les empreses i el Casal normalment ho fem pensant en donatius de materials, aportacions econòmiques, inserció de joves etc. Però crec que tot això va més enllà …
Mireu, al llarg del 2010 hi ha hagut més de 800 ciutadans col·laborant en les activitats del Casal això significa el 80% de l’equip humà de l’entitat

D’aquests col·laboradors/es el 60% estan treballant i la majoria ho fan en empreses.
Algunes persones fins i tot han vingut gràcies a la seva empresa.

L’altre dia a la formació una noia la thais, m’explica que ha decidit implicar-se i participar al Casal perquè la seva empresa n’és col·laboradora i ha decidit conèixe’l i implicar-se per motivació pròpia.
També hi ha empreses que han començat a col·laborar perquè hi havia un treballador que va anar al seu cap i li va dir, sóc voluntari del Casal i crec que podríem col·laborar-hi.

Hi ha persones que venen al Casal amb la idea d’ajudar, de fer alguna cosa, inclús alguns en el moment que els acollim ens diuen “jo no se que us puc oferir” i quan t’expliquen que fan a la seva vida resulta que tenen diferents responsabilitats a empresa on treballen...realment aquestes persones no ens poden oferir res? Ho dubto. Tenen grans habilitats i competències que poden posar al servei del Casal

Entenem que les persones que venen a col·laborar al Casal necessiten un temps d’assimilació, d’aprenentatge i d’acompanyament per integrar-se dins de l’equip.
El que realment sorprèn és quan parles de nou amb aquestes persones i t’expliquen com han posat en pràctica els seus valor i com han après a treballar amb i per les persones. Es senten satisfetes i més plenes, aprenen a comprometre’s, i augmenta la seva capacitat de crear i d’inventar-se, crec que tot això ens beneficia a tots.

Acostumen a valorar que milloren competències i habilitats que moltes d’elles apliquen a la seva feina diària. I per tant es poden sentir més motivats i satisfets amb la seva vida.

I de les coses més curioses que no m’hagués imaginat mai, persones que quan t’expliquen que estan buscant feina valoren que aquesta sigui compatible amb la seva continuïtat al Casal.

El Casal sense els voluntaris i voluntàries deixaria de ser el Casal.

El Casal des de fa 28 a. És una Associació liderada per voluntaris amb diferents professions. Creiem fermament en l’impacta social de la figura del ciutadà compromès i en els fruits que es deriven del treball compartit

Estem convençuts que per millorar realment la situació dels moltes famílies ha de ser-hi present aquest ciutadà que vol participar com a agent actiu i se sent corresponsable de la millora de la qualitat de vida de les persones més vulnerables i del seu entorn.

Constantment parlem de conciliar la vida laboral i familiar, jo ara penso que potser ja no només hem de parlar de conciliar la vida laboral i familiar sinó la vida laboral i la personal. Moltes persones que col·laboren potser no tenen fills, o parella o familiars a qui cuidar però tenen més inquietuds, ganes de participar socialment i mantenir aquests espais relacionals, però cada vegada més la feina ocupa més hores de la nostra vida per tant si creiem en la responsabilitat social haurem de fer propostes per entomar aquest tema, sent empreses responsables amb ciutadans compromesos.

Hi ha persones que quan preguntes: “quina disponibilitat tens?” t’expliquen que només poden dedicar la única tarda lliure que tenen, suposo que per això, tradicionalment, els educadors del Casal, valoren que els equips del divendres són genials.

Estem en un moment que hem de DESPERTAR DE NOU VALORS com la participació ciutadana i intueixo que els que estem aquí avui segurament podem tenir aquesta mateixa sensació

Les empreses sou organitzacions vives plenes de persones. Segurament moltes d’aquestes persones tenen les seves inquietuds, eines, habilitats que poden donar força a molts projectes. Les empreses aglutineu persones i les podeu mobilitzar o si més no, podeu fer d’altaveu de la nostra tasca.

Quan una empresa promou aquest tipus d’iniciativa el que esteu fent és posar sobre la taula els valors socials.

Cada dia els voluntaris, ens formen, ens desperten, ens trenquen esquemes i ens il·lusionen en cada moment. El voluntaris donen major qualitat a la nostra intervenció, tenim major impacte i ens ajuden a fer-ho millor, com dic moltes vegades els voluntaris són els nostres auditors diaris i això només pot ser beneficiós per millorar la qualitat dels equips que repercutirà directament en l’atenció als més de 5000 usuaris que atenem anualment.

Finalment donar-vos les gràcies a tots!

Sense la vostra col·laboració segur que avui no haguéssim compartit aquest espai, segur que no podríem estar en aquest hotel i almenys jo no hagués après de persones que m’acompanyeu en aquesta taula.

Per tant moltes gràcies i sobretot siguem més que mai persones per persones!!

de les pràctiques al voluntariat....

Ja han passat uns dies des que vaig acabar les pràctiques i la veritat es que us trobo molt a faltar a tots.

Al principi, quan em van dir on faria les meves pràctiques, he de dir que em vaig deprimir bastant. No m'agradava gens la idea. Si que és cert que vaig escollir l'àmbit social per realitzar-les perquè m'agrada molt, però em va impressionar molt el fet d'haver de treballar amb immigrants. Era d'aquelles persones que tenia molts de prejudicis sobre aquestes persones.
He de dir que gràcies a la meva estada al Casal tot això ha desaparegut. Em sento molt contenta i feliç de poder haver conegut a nois i noies tan diferents, tan macos i amb tantes ganes d'aprendre i d'integrar-se a la nostra cultura. Durant aquests tres mesos he aprés molt sobre tots ells. He pogut veure la força, la valentia, les ganes de sobreviure...que poden treure les persones per tirar endavant. I també considero molt important que hi hagin persones com vosaltres, les quals ajudeu a aquesta gent a aconseguir les seves metes.

La veritat es que no em feia a la idea de que havia d'acabar, de que els tres mesos i mig s'acabarien tan aviat.

Pel que fa als professionals que he pogut conèixer, la veritat es que no tinc paraules. Parlo tant de voluntaris com dels que tenen un contracte. Crec que tots junts fan un paper molt rellevant. I és molt sorprenent el fet que la gent dediqui part del seu temps a entitats com aquestes. Sempre he pensat que els voluntaris feien aquest tipus d'activitats per satisfer i per sentir-se millor amb ells mateixos. Ara sé que aquestes persones col·laboren perquè els agrada fer-ho, perquè no consideren que perden el temps. A mi m'agradaria ser voluntària perquè m'agrada anar allà i estar amb ells.
El divendres, quan vaig plegar, el Raül, responsable del projecte de l’Aula de Llengües, em va dir que al llarg de la meva vida i experiència laboral, tindré molts referents i que he d'agafar el millor de cadascun per formar-me jo mateixa com a professional. Doncs el que tinc claríssim es que tant ell com la Maria seran dos dels meus referents, realment els primers.
I us vull demanar una cosa... Jo podria formar part del voluntariat? Jo podria anar encara que sigui a les classes d'alfabetització? Es que no vull deixar allò...

Davinia, estudiant en pràctiques a l’Aula de Llengües 2011

El Jurat en marxa!!!!

Són les 19h, a la sala del costat estan reunides les PERSONES que formen part del Jurat del Primer Concurs de Relats del Casal!!!

Quins nervis, quina emoció!!

Durant dues setmanes hem tingut els relats guardats en una capsa i ara mateix 6 persones s'han començat a organitzar per veure quins seran els finalistes!!!!

I ja han obert els sobres!!!!....

Ens haurem d'esperar al sopar del 17 de juny per saber els guanyadors, ja has confirmat la teva assistència a voluntariat@casaldelsinfants.org?

Mireu, mireu!

Fins el 17!!!