Entrevista del mes!

Existeix un proverbi xinés que diu: «Procura viure en temps interessants». Doncs bé, els temps que ens toca viure realment són interessants ... i difícils! Treballo en una ONL que es dedica a temes de salut i, que us haig de dir de com està aquest tema en el nostre país en l’actualitat! Només cal que enceneu la televisió o que escolteu el comentari de quelcom al metro... Jo, la veritat, de vegades em deprimeixo pensant que això ja no té remei. Però, aleshores, em trobo amb algú del Casal que em mostra com n’estic d’ equivocada. La història que us vull explicar avui tracta d’això: de canvis, de creences, de coratge i de solidaritat... i de gent jove que, en contra del tòpics, em fa estar convençuda que el futur continuarà sent “interessant”, però que hi haurà persones que es seguiran enfrontant a ell. I ho milloraran!

En un interessant article publicat a La Vanguardia, el passat 15 de maig, Lucía Etxebarria deia: «Vamos a aclarar las cosas. No están haciendo recortes en sanidad porque la cosa esté así de mal, sino porque la sanidad es un gran negocio, y si se privatiza, al estilo de Estados Unidos, muchos se van a hacer multimillonarios. (...) Usted que me lee: tome conciencia, por favor. El fútbol es un negocio. Los toros, una tortura. Los gastos del Congreso, un lujo innecesario. Las pensiones vitalicias, una enorme falta de ética. La fe es una opción. Pero la salud es un derecho». No sé si Lara Concellón Fochesato, voluntària del Centre Obert Infantil y tutora de voluntàries i voluntaris del seu projecte, ha llegit a la Etxebarria, però sé que aquest és un concepte que té molt clar i que promou aferrissadament perquè, com ella diu: «...yo me busco mucho la vida».

Com a voluntària del Casal, membre de l’Associació i membre de la Comissió de Voluntariat, penso que el Casal no es limita a ser un lloc on “poder ajudar als col·lectius més desfavorits”, sinó que, des de la perspectiva del voluntari/a, ha de ser un espai on fer ciutadania, d’una forma democràtica i real (un tema molt actual aquest, però que el Casal promou des de fa 29 anys). Un lloc on poder crear i exercir de ciutadans responsables, com va dir la Pepa Sala, altre membre de la Comissió de Voluntariat. En la meva opinió, la Lara és un exemple d’això.

Lara, de 24 anys, ha estudiat odontologia a la universitat va començar a fer pràctiques d’odontopediatria. Aleshores ja era voluntària del Casal i va pensar: «...en el Casal hay unos dientes que" flipas" y entonces fui a hablar con mi educadora (...) y entonces yo lo único que pude hacer es ir a hacer revisiones puntuales con un grupo de amigos». Lara vol que “els seus nens” tinguin una bona prevenció i, fent que es netegin les dents quan arriben al Casal, «...como mínimo me aseguro de que se laven los dientes una vez al día». Quan Lara va acabar la carrera, fa molt poc temps, es va dedicar de ple a aquest projecte seu. I va encomanar aquesta preocupació seva a d’altres companys i companyes que, de forma completament voluntària i gratuïta, van començar a fer revisions als nens i les nenes del Casal. Però no es conformen amb això: també consciencien a les seves famílies de la importància de cuidar de les dents dels seus fills i filles i, ara, estan preparant xerrades per a les famílies. Reconec que mentre parlava amb ella jo anava pensant: Visca, aquest és l’esperit!

Us haig de dir que Lara és una persona amb recursos, personals i interpersonals. Aquests recursos li han facilitat que el seu projecte fos conegut per altres institucions que li han ofert el seu suport i, inclús, el seu finançament. I, així, ella i els seus companys i companyes estan oferint els seus serveis en d’altres llocs. De vegades, inclús ha portat a alguna «mamá del Casal» a la clínica on treballa per a fer-li una radiografia sense que se li cobrés el servei. Perquè ella vol tirar endavant amb aquest projecte i, amb el temps, poder oferir uns serveis integrals a aquells “col·lectius més desfavorits” dels que parlàvem al principi. I aquí entrem en una altra fase que, per mi, va ser molt interessant de la nostra conversa. Què t’aporta a tu el Casal?, li pregunto Què t’ha fet canviar? «Yo antes era una persona como muy cerrada, mis amigos... Y ahora, la diversidad... me doy cuenta de que no me puedo perder la oportunidad de conocer a una persona [solament per l’etiqueta]». Des que la conec, i ja fa un temps d’això, Lara sempre ha estat vinculada al món del voluntariat. Tanmateix, els llocs on havia estat li van mostrar una visió més assistencialista del voluntariat i, per que no dir-ho, era una mica allò de “donar pa als pobres”. El Casal li ha mostrat una forma diferent de fer les coses; li ha mostrat una forma diferent de pensar les coses. Nosaltres no volem repartir el pa, volem que les persones puguin menjar per si mateixes i amb dignitat, amb la dignitat que, com la salut, és un dret de totes i tots.

Per cert, no us preocupeu! La Lara ofereix els seus serveis en d’altres institucions, en d’altres àmbits que també ho necessiten. Perquè és una ciutadana responsable (què és del que es tracta). Però, quan vam arribar a l’apartat de confessions, ella em va dir que, en el fons, pensava que havia creat aquest projecte com a forma d’estar sempre vinculada al Casal, perquè, senzillament, és el Casal!

No us enganyeu, la Lara és una persona excepcional. Però el Casal és un espai on podem donar forma a aquesta excepcionalitat que ens caracteritza a tots i totes les que formem part. No importa si som treballadors i treballadores, voluntaris i voluntàries, usuaris i usuàries... tots i totes som Casal, i tots i totes som necessaris per a poder donar continuïtat a aquest gran projecte que es diu Casal dels Infants.

Pepa del Pino : Comissió Voluntariat 

Nota: Des de la Comissió de Voluntariat volem potenciar l’excepcionalitat que et caracteritza a tu, que ens estàs llegint. Nosaltres també tenim el nostre projecte dins del Casal i també ens ho creiem. Consisteix en fer del voluntariat una gran família. Per això, ens agradaria que arribés un moment en el que ja no parléssim dels voluntaris i voluntàries, sinó de la Lara, del José, de la Carme... Per això, volem fer-te una proposta: vols ser tu el següent en explicar-nos una història del Casal? Vinga, fes-ho!